Enric Gomà

No és gaire freqüent veure com neix una interjecció. Costa tant com trobar un tritó al Montseny. La meva generació i les adjacents hem estat de sort i hem presenciat com els nens i els nois n’adoptaven una: ual·la. Al costat de ah —ideal per manifestar alegria, dolor, indignació i sorpresa o, si ets un actor del mètode, tot alhora—, oh —el lot anterior més pena i desaprovació— i eh —menyspreu—, ual·la serveix per expressar admiració, sorpresa o desaprovació. Inexplicablement, no tenim uh —que seria ideal per expressar malfiança— ni tampoc ih —la idònia per exclamar davant del ieti.

El cas és que ual·la ha arraconat una mica la interjecció tradicional apa, usada per donar coratge o per empènyer algú a una acció, segons el DIEC. Em sembla que es descuiden el matís desaprovador, com quan et diuen «Apa! Què dius! Rita Hayworth no es deia Margarita Carmen Cansino! Aquest és nom de dependenta de merceria!». Se’n deia. No estic disposat a aguantar discrepàncies sobre Rita Hayworth.

La interjecció que es va desplaçant tota sola és alça —per manifestar admiració, sorpresa i incredulitat— i la seva variant més pintoresca alça, Manela, que alguns consideren greument heteropatriarcal perquè s’hi menystindria una dona honesta, senzilla, valenta i generosa dita Manela. Com s’equivoquen! Alça, Manela o ànsia, Manela, en un primer moment només amb un sentit admiratiu, és el crit arrauxat que proferien els espectadors en veure actuar la ballarina barcelonina Manela Perea, cap al 1860 i 70. Ara s’entenen aquelles escapades enigmàtiques del meu rebesavi, de Sants a Barcelona.

Ual·la sorgeix del creuament de uau —de l’anglès wow— i hala, que serveix per encoratjar i donar pressa, segons el DIEC. Tot i que la venerable mare de Joan Coromines i la seva família gironina també deien hala per expressar desacord, al tombant del segle XIX: «Hala, hala, Pere, no em vinguis amb qüentos!».

Gràcies a ual·la, els nens i els nois catalans pronuncien una ela geminada. Probablement és l’única que pronuncien —tret dels balears, que diuen al·lot i moltes altres geminades, potser degut a una dieta molt rica en sobrassada—. Contra tot pronòstic, s’ha recuperat un so que quasi havia desaparegut del parlar viu a Catalunya, el de la ela geminada. Que també compartim amb el castellà, quan els andalusos —i segurament els murcians i els extremenys— diuen «Ezo habrá que vel·lo». O «Conocel·lo é querel·lo», parlant de l’excomissari Villarejo.

Publicat originàriament a l’Ara, 22 d’agost del 2022

ℵ 

Ual·la!, va cridar la nena quan va veure el regal que li havien portat els tiets de l’altra punta del món. Cada any viatgen a un país exòtic, els tiets, i la neboda els espera amb candeletes. No a ells, sinó el regal que li porten, objectes mai vistos a casa nostra i que ella du a l’escola i en presumeix amb els amics. Abans cridava alça, o visca, o bravo. Però des de fa un temps tot són ual·les. És l’expressió de moda: una onomatopeia que no necessita ser explicada i que reflecteix la sorpresa positiva amb claredat meridiana: tot rau en la sonoritat. Però encara no surt als diccionaris.

Magí Camps, «Ual·la!» (La Vanguardia, 4 de setembre del 2017)