Enric Gomà

Per expressar la idea que algú o alguna cosa porta mala sort, en català acostumem a recórrer a la paraula castella­na gafe. Obrim el diccionari de la RAE, que conté remar­ques geogràfiques, cosa que en el DIEC s’agrairia molt, perquè els catalans disposem d’una informació àmplia sobre quines paraules castellanes són originàries o habituals a l’Uruguai, Puerto Rico o Guinea, mentre que el DIEC no ens ajuda a saber si un paraula o expressió és pròpia del català de les Balears, del País Valencià, de la Catalunya Nord, d’Andorra, de l’Alguer o del Carxe. Tot seguit, hi llegim:

gafe
1. adj. Dicho de una persona: Aguafiestas o de mala som­bra. U. t. c. s.

Com és constatable, el sentit real, actualment, no és aquest o només aquest, perquè aguafiestas té un altre sentit i mala sombra no ens aclareix gaire res perquè conté un munt d’accepcions: mala influencia, desagradable i antipático, alguien con mala suerte, patoso y alguien que presume de chistoso y agudo (el que reuneixi tots els sentits, s’emporta la palma —expressió que no recull el DIEC).

El DIEC conté una entrada per a expressar el sentit de gafe, que és:

malastruc -uga
1 adj. [LC] Desgraciat 1.
2 adj. [LC] Que porta desgràcia.

D’aquí, malastrugança, que és mala sort. L’etimologia d’aquesta paraula és molt vistosa, prové de mal astre i ens permet una digressió perutxiana sobre l’astrònom Bernat de Granollacs i el seu Llunari e repertori del temps. Però, malauradament, no he sentit mai espontàniament malas­truc i malastrugança. Sempre hi endevino un origen lli­bresc, professoral. Mentre que he sentit, i moltes vegades, una expressió popular i viva per expressar aquest sentit: portar virosta.

Que és el mateix que portar merda a la sabata (el DIEC entra només portar merda a l’espardenya, en una mirada reduccionista i pairalista del calçat del poble català). O ha­ver trepitjat merda, que, fet i fet, és el mateix i tampoc no recull el DIEC.

virosta
f. [AGF] Conjunt de residus vegetals poc descompostos que s’acumulen a la superfície del sòl, especialment en els boscos.

Portar virosta (al calçat, s’entén) és tenir mala sort i portar mala sort als que t’envolten. Vaig adonar-me d’aquesta so­lució tot mirant TV3 el març de l’any 2000, en què Andreu Buenafuente, amb el seu català de Reus, deia:

El tio aquell portava virosta, que diem al meu poble, tot li anava malament.

El mateix Buenafuente va creure convenient advertir que ho diuen al seu poble, que és Reus. El 2003 i també per TV3, el mateix Buenafuente apuntava:

El Gurruchaga deu portar virosta, perquè míting que va ell, després aquell partit perd les eleccions.

La televisió sempre ens aporta una gran riquesa de conei­xements lingüístics, a més a més de cultura i entreteni­ment. Són molts els que, en el seu llit de mort, es planyen desolats: «Tant de bo hagués mirat més la televisió!».

A banda d’en llavis de Buenafuente, portar virosta ho he sentit moltes vegades en individus barcelonins, valle­sans, osonencs, maresmencs, etc. És la manera popular i espontània d’expressar que algú té o porta mala sort.

M’he esplaiat una mica més del compte en aquest cas perquè em trobo, sovint, que moltes expressions habituals i corrents no són presents en el DIEC. Per mera deixadesa, interpreto, no per criteris que se sostinguin amb argu­ments lingüístics. Em conec la resposta: «El diccionari no pot, i tampoc ha de, contenir-ho tot». Cert. Però s’hi ende­vinen uns criteris capritxosos, fruit de l’atzar i la desídia.

Enric Gomà, «Entre el diccionari i la paret», dins Canvi d’agulles.
Per un català més ric, àgil i senzill (Barcelona: RBA La Magrana, 2015), pàg. 125-127