Enric Gomà

Un altre cas popular que va sorgir en algun moment per generació espontània és àrbit. M’ho va indicar el meu corrector de capçalera, lingüista imaginatiu i articulista polèmic Rudolf Ortega. Àrbit no és cap calc del castellà, perquè en castellà és árbitro, amb aquests encadellats de consonants que no se’ls salta un gitano. En català normatiu és àrbitre, que és la forma respectuosa amb l’etimologia i la que va recollir Fabra. Joan Coromines escriu a l’Etimològic: «a evitar el vulgar àrbrit, en què tant insisteixen alguns» (uns indesitjables que no es mereixen l’aire que respiren, hi afegeixo jo). Per tant, àrbit seria la deformació de la deformació, pràcticament el geperut de Notre-Dame. En tot el Corpus de la Llengua Catalana només n’apareix un, escadusser:

«árbit absolut del seu honor, de sa fortuna y de sa llibertat»

Està extret de Barcelona: son passat, present y porvenir, de l’historiador Salvador Sanpere i Miquel, de 1879. Un sol cas, i sota el regnat d’Alfons XII. Després d’ell, tothom escriurà àrbitre, com un sol home. Potser alguns catalans ho pronunciaven en la intimitat més estricta, entre els llençols:

—Digue’m porcades, àrbit del meu cor.

Però no ho escrivien. Quedava en l’àmbit de la xarcuteria amorosa. Tot i així, actualment una bona colla de catalans encara diuen i repeteixen àrbit. En la seva faceta llegendària de columnista lingüístic, Rudolf Ortega va publicar un article sobre aquest aspecte, titulat Àrbit, això és penal!, a El País del 19 d’octubre de 2014. Si tenen el sistema Google instal·lat a casa, els animo que el llegeixin.

Per què diem àrbit i no àrbitre? Perquè ens és més còmode, perquè és com es deia a casa, perquè ens estalviem aquest festival de erres. Cal vigilar molt, amb les erres. El dia que vaig entrar a la cinquantena vaig decidir que em començaria a cuidar i que a partir d’aquell moment diria mabre en comptes de marbre. Mai cribratge, sempre cribatge.

No és cap mal, àrbit. Del llatí arbiter -tri, en català dona àrbitre, que muta en àrbit. És col·loquial, popular, distès, despreocupat i mandrós, totes elles virtuts principals en un idioma. I en la vida mateixa.

Àrbit és molt útil en un estadi o camp esportiu, si en algun moment d’exaltació màxima has de proferir una idea concisa, clara i directa:

—Àrbit! Forat negre! Ves-te’n a l’Àfrica amb els micos!

Vull manifestar el meu rebuig a tota manifestació racista i xenòfoba. Jo també estic indignat amb aquest exabrupte que acabo d’escriure i que mereix la meva repulsa més encesa.

Quina és la lacra de la paraula àrbit, quin pecat original arrossega? Que és considerat un vulgarisme. Als catalans la vulgaritat ens horroritza. Som distingits, civilitzats, selectes i elegants. Per res del món ens permetríem pronunciar una paraula vulgar, abans ens deixaríem esquarterar per quatre tractors. Però, atenció, la consideració de vulgarisme varia segons els temps, els àmbits, els països, les classes socials i el món interior de cadascú. El 1932, Fabra considerava que borratxo era un vulgarisme i remetia a ebri, embriac. Segons Fabra, en un català correcte i formal, hauríem d’escriure «Twitter és un bar d’ebris».

[…]

La vulgaritat ens amenaça constantment, ens encongeix el cor, ens deixa escruixits. Però tot aquest malson s’acabaria si l’IEC acceptés àrbit com a normatiu i àrbit i àrbitre coexistissin en pau i bons aliments. Si calgués, aniria acompanyat de la marca «col·loquial, popular, familiar». Tot seguit de cridar en un estadi

—A cagar a la via, àrbit de merda!

aclariríem en un to pulcre i moderat:

—Empro àrbit perquè em comunico en un registre informal.

Només cal que ens ho proposem.

Enric Gomà, El català tranquil. Un manifest (Barcelona: Pòrtic, 2021), pàg. 35-40