Emili Casademont i Comas 

Sant Feliu de Codines, població barcelonina del Vallès Oriental, sempre ha conservat l’antiga tradició dels esquellots. Així, cada cop que un vidu (o una vídua) fa unes segones núpcies, l’anomenada Junta dels Esquellots convoca tots els codinencs a dedicar-li, amb tota mena d’objectes capaços de produir molta fressa, una eixordadora esquellotada. A l’hora indicada, centenars de persones formen una cercavila que, a mesura que passa pels carrers, es va fent més gran. Tothom hi col·labora amb diferents «instruments»: llaunes, botzines, olles, campanes, cassoles… i, òbviament, amb moltes esquelles de bous, de xais, etcètera. El punt i final té lloc davant la casa on viu del nou matrimoni, el qual convida a vi bo i galetes, per tal que els congregats deixin de tocar…

Això és el que, l’altre dia, succeí també a la comtal vila empordanesa de Peralada. Els peraladencs recuperaren aquesta antiga tradició (de fet, mai no l’han perduda, però tan sols, en els últims cent anys, l’han celebrada dues o tres vegades), fent una esquellotada a una parella de nuvis: Milín Oliva, de 69 anys, que suposo que era el vidu, i Assumpció Gibert, de 55, una dona de molt bon veure. En la cercavila, hi participaren cap a mig miler de veïns i la gresca no s’acabà fins que els casats de nou, la mar de somrients i satisfets, sortiren al balcó de casa seva i, en prova d’agraïment, invitaren tothom a menjar galetes i beure bona garnatxa de la terra.

Això de fer esquellots ve de lluny i no sempre ha estat relacionat amb els casaments de vidus o vídues. A Catalunya, les esquellotades provenen de temps molt reculats i s’iniciaren a Tossa de Mar, quan aquesta localitat tenia sant Martí per patró dels cornuts. Així, en arribar la data de l’11 de novembre (la diada de l’estiuet d’aquest popular sant), els joves empastifaven de «sutzures ingrates» la façana de les cases dels marits enganyats per la muller, marits que, al mateix temps, eren obsequiats amb música d’esquellots, perquè tots els veïns s’assabentessin de la seva desgràcia…

A Girona, les esquellotades dedicades als vidus i vídues que tornaven a contraure matrimoni (sempre solien fer-ho de bon matí, d’amagatotis, amb el vistiplau dels capellans, atès que eren objecte de burla) estigueren molt de moda en diferents èpoques. Jo recordo que, després de la Guerra Civil –dècada de 1940–, se’n feien bastants, de casaments d’aquest tipus. Al meu carrer, per cert, en vaig ser testimoni d’un. La gresca no cessà fins que l’exvidu sortí a la via pública, tot empipat, i donà als esquellotaires algunes monedes, perquè se n’anessin amb la música a un altre lloc. O sigui, a qualsevol tasca a beure un got de vi. Això és el que es feia, alhora que es desitjava que els nuvis gaudissin d’una llarga i feliç vida. En anys posteriors, aquesta tradició entrà en crisi a Girona, fins a desaparèixer totalment. Diuen els de Sant Feliu de Codines que l’origen de la cercavila rau en el fet que abans els matrimonis de gent vídua se celebraven en secret, encara que sempre hi havia qui ho descobria, i que, gràcies a la cercavila, tothom podia tenir-ne coneixement. I també diuen que els solters del poble hi volien manifestar la seva queixa, car entenien que un vidu que es casava els prenia una possible candidata a fer-ho amb ells. O sigui, el mateix que hom conta a la històrica vila de Peralada.

Passant a la capital del Principat, segons un document guardat a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, les autoritats municipals (espantades per la possibilitat que es produissin revoltes, davant el desprestigi del govern progressista, després de les bombes d’Espartero, el 3 de desembre del 1842) publicaren un ban, prohibint la celebració d’esquellots, ja que aquests, al·legaven, podien suposar l’inici d’un avalot generalitzat de greus conseqüències. I els temors no eren pas infundats, atès que (copio del text del ban, datat el 27 d’abril del 1843) «una antigua costumbre no interrumpida en esta ciudad ha dado margen varias veces á riñas y disputas, que á no ser por la sensatez de estos habitantes, hubieran podido dar lugar á escenas harto desagradables». Tot seguit, es posava l’accent en la circumstància que les «cencerradas» que s’acostumaven a fer als vidus i vídues que es casaven en segones núpcies constituïen el pretext que alguns delinqüents habituals, o gent descontenta amb els polítics i militars que governaven, se servien per cometre autèntiques barbaritats. I, després de remarcar que calia que caduqués l’antic costum de fer esquellotades, s’obligava als alcaldes de barri a fer complir la seva prohibició. Tot allò significà un cop bastant dur contra els esquellots. Però no impedí que, al cap d’uns mesos, ressuscitessin amb més força que mai, si cal.

També les autoritats de determinats pobles del País Valencià tingueren necessitat de dictar severes mesures contra les «maleïdes» esquellotades, ja que causaven molts maldecaps (i no pas, precisament, pel seu soroll eixordador), tot aconseguint que se celebressin sota una rigorosa vigilància. I avui dia, per sort, les esquellotades que es fan en alguns pobles valencians, no gaire abundants, solen tenir, com les de Sant Feliu de Codines i Peralada, un to marcadament simpàtic i divertit. Una altra cosa són les esquellotades, anomenades cassolades, que, últimament, s’han fet arreu de l’Estat contra la classe política…

Publicat originalment al Diari de Girona, 29 de juny del 2008

Els articles d’Emili Casademont i Comas

Fer esquellots

Agustí Casanova i Masferrer 

El senyor Emili Casademont i Comas ha publicat al Diari de Girona en aquests últims mesos dos interessants articles sobre les esquellotades, on explica el seu origen, Tossa de Mar; en aquest poble el dia de Sant Martí els vilatans es mofaven dels homes cornuts tot fent sonar els esquellots; sigui per aquest mateix motiu o per altres, tocar els esquellots era un costum estès per tot Catalunya, no obstant aquest ús social ha pràcticament desaparegut del costumari català.

Fer esquellots o esquellotar significa esbombar alguna cosa, donar una noticia a la gent. En la memòria lingüística més reculada de la meva vida hi ha la frase i que mai més he tornat escoltar: «No feu esquellarots, si us plau», que l’aplicaven als nens quan cridaven més del compte. Esquellot, esquellarot o esquellotada és un esvalot que es produïa amb esquelles, corns, llaunes davant la casa d’un vidu el dia que es tornava a casar, un costum caigut en desuetud. En el meu poble l’esquellotada únicament es produïa quan un vidu repetia l’experiència de contraure un nou matrimoni i els veïns reprovaven públicament i sonorament la seva acció fent sonar instruments per amargar-li la cerimònia o el viatge de noces.

Bé, un servidor sempre ho va entendre com una crítica popular i una mofa més o menys cruel, de tal forma que recordo que els vidus, amenaçats amb els esquellots, quan es tornaven a enllaçar ho feien a hores molt matutines per evitar que la gent es concentrés a l’església o davant de casa seva i patir una reprensió pel fet de no respectar la memòria de la morta. A casa m’havien comentat que sovint els més interessats a picar fort les llaunes eren els parents de la difunta. Algun vidu pagava gots de vi als vilatans perquè no es concentressin a fer-li esquellotades. No em consta que aquesta reprimenda s’apliqués a les vídues si tornaven a maridar. La situació hauria estat més violenta ja que el nou espòs hauria reaccionat probablement amb més agror.

En aquest control social sobre el comportament individual s’hi entreteixia sovint la picaresca, la burla i la mala consciència de molta gent. Més que grans raons morals –quina culpa tenia el pobre home si se li havia mort la muller i volia refer la vida amb una dona que cuidés els fills i l’ajudés a ell?–, hi veia ganes de molestar el proïsme; com que abans no hi havia televisió ni futbol, d’alguna manera s’havia d’entretenir la gent. Aquesta forma obscena i sàdica de passar l’estona s’ha d’explicar des de la ignorància d’aquells temps.

Durant uns anys em vaig interessar molt pels temes relacionats amb la bruixeria. Pràcticament tot el que anava descobrint no mantenia cap relació amb ella i sí amb el curanderisme o amb la medicina popular que, en determinades comarques, estava molt desenvolupada, tanmateix molts actes suposadament de bruixeria no eren res més que formes de passar l’estona i ganes de mortificar els veïns. Els llargs hiverns i la soletad dels pagesos que vivien en masos lluny del poble propiciaven que alguns es dediquessin de nit a tirar pedres a la taulada d’un camperol poruc i supersticiós que s’imaginava que els morts caminaven pel damunt de casa seva.

Les pràctiques socials més cruels del meu poble eren aquestes dues: després del bateig tots els nens ens reuníem davant l’església, un cop la família havia sortit, i tota la canalla cridava: «El nen és bord, és bord!» Ara bé, quan els familiars ens tiraven monedes, caramels i confits, a l’acte ens esgargamellàvem proclamant «el nen és ver, és ver, és vertader!», que significava que el pare oficial i el real eren la mateixa persona. No enteníem el que dèiem, però els crits produïen efecte: com més generosa era la família més vertader era el nadó.

L’altre costum bàrbar consistia a fer esquellarots amb les matraques –la matraca és un sonor instrument de fusta–. Durant els dies de silenci més sepulcral de la Setmana Santa i quan les campanes havien quedat mudes i no es podia escoltar música, ni explicar acudits, els marrecs, al migdia, obligats pel rector del poble, sortíem pels carrers fent-les sonar; d’això se’n deia «anar a matar jueus» i mossèn Josep ens recordava: «Toqueu fort aquest any les matraques, no heu de deixar ni un jueu viu». Si ens preguntaven què fèiem contestàvem el que ens havia dit el rector; alguna persona gran ens renyava, però nosaltres no sabíem qui eren els jueus. Quin món tan salvatge!

Publicat originalment al Diari de Girona, 24 de setembre del 2008