I ara vull dir-vos com m’esdevingué de prendre contacte amb el pessebre. Això era en aquell petit poble de l’Empordà on vaig criar-me i d’on em ve tot aquell fons de sensacions i d’emocions que és el tresor sentimental inesgotable del qual anem tirant al llarg de la vida. Una parents, propietaris d’una vella casa pairal a un tret de fona del poble, cada any feien pessebre. Un meu cosí, amat dels déus, car morí jove, era el creador d’aquell món imaginari i, tot i salvant-ne les línies tradicionals, no hi planyia la inventiva. Un any hi afegia un castell de torres emmarquetades, un altre any una casa a quatre vents, on no mancava res per a viure-hi amb tot platxeri.

La feina començava molt abans de Nadal. De primer, jovent i criatures anàvem al bosc, a cercar molsa i rama de boix i galzerans guarnits de boles d’un vermell tan viu que semblaven tenir un llum encès per dintre. Després venia la construcció del pessebre. De mica en mica, tots aquells materials vulgars, per obra i gràcia del seu ordenat agençament, prenien prestigi i jerarquia: el suro, el revèiem transformat en alteroses muntanyes; el paper d’estany recobert de vidre s’anava tornant aigua clara i cantadora; la rama de boix esdevenia misteriosa boscúria, i el guix, escampat pels cim prenia la càndida puresa de les neus eternes.

I tot aquell món encantat s’anava animant. Masies de paper de vidre, amb el teulat a dues vessants, i el seu portal i les seves finestres i el pou de la mica d’era del davant, brollaven avui per demà en les valls i comes. Dia per dia, els habitants anaven compareixent un a un, sortits d’ignotes estades on havien passat la resta de l’any, i reprenien la feina que els havia imposat un destí inflexible: la dona rentava roba en el torrent, el pagès fangava, la vella feia mitja a la porta del mas, l’home i la somera seguien la seva eterna via, el caçador marxava sense repòs darrere els gossos, el pastor, immòbil, vigilava el ramat, la parella de bous, amb el mosso aferrat a l’esteva, obria un solc que no tenia fi. El bon Jesuset ja era a lloc, en l’estable obert als quatre vents, entre la Mare de Déu i Sant Josep amb la vara florida, i l’ase i el bou, que retornaven l’Infant amb la tebior de llur alè, i la bona gent de les muntanyes veïnes, que li oferien en present les millors coses d’aquest món, i a mig aire de la façana, els àngels amb les ales esteses i aquella mena de cinta que aguantaven amb les dues mans i duia pintat el Gloria in excelsis Deo.

• Josep Pous i Pagès, «Parlament de bones festes llegit en la festa del Nadal català celebrada a París» (1939), dins El Nadal que no vam tornar a casa. 1939, el primer Nadal d’exili (Barcelona: Acontravent, 2009), pàg. 122-123