El Lion d’Or va ser un establiment inclassificable tant per la seva ornamentació innovadora i sorprenent, que desprenia una màgia especial, com per la concurrència que atreia. En aquest sentit, el fet que estigués situat a la part baixa de la Rambla va propiciar que el freqüentés un públic que no s’hauria pogut trobar en un altra banda de la ciutat. El Lion va ser el clàssic cafè de la bohèmia literària i artística, dels somiadors i els escriptors de fama, dels toreros i les dones de món, dels periodistes i els còmics, dels burgesos, els aristòcrates i els nou-rics. En cap altre cafè es respirava un barcelonisme en estat tan pur com al Lion. Només allí podia existir una tertúlia que comencés a les quatre de la tarda i continués ininterrompudament fins ben entrada la matinada: «Era una tertulia heterogénea de industriales, abogados, de políticos y de escritores, que iban llegando y marchándose según el ritmo de sus actividades respectivas. Unos comían allí, otros cenaban, y casi todos tomaban el resopón».

El saló principal impressionava per la solemnitat medieval que li donava aquella xemeneia de castell feudal, l’armadura imponent i les llances, espases i estendards que el decoraven, i per aquella penombra misteriosa tan aconseguida que es filtrava a través dels finestrals de vidres de colors. Els mateixos cambrers procuraven conservar aquest to d’espiritualitat i contribuïen que les penyes d’artistes i bohemis en general que li donaven color no tinguessin cap queixa, i els servien sabent que no pagarien a l’acte. En aquest escenari tan propici per a la imaginació s’escriuen articles periodístics, comèdies i novel·les a desdir, algunes de les quals tindrien un gran èxit; es creen moviments artístics i obres d’art, i sorgeixen revistes i periòdics de lluita política i social. Per als barcelonins, però, el Lion d’Or també era sinònim d’aventura, de galanteria i d’erotisme. Per contrast amb l’històric saló, l’alegre i il·luminada Rotonda congregava la flor i nata dels noctàmbuls de la ciutat, i pels seus reservats o menjadors privats van desfilar tots els símbols eròtics de l’època.

El Lion d’Or es convertí en una atracció turística de primer ordre. Tots els forasters d’un cert relleu que passaven per la ciutat i que havien sentit parlar del cafè, el volien conèixer com si complissin un punt ineludible del programa. El periodista colombià Vásquez Yepes així ho va fer, i deixà testimoni de la seva visita al llibre Desde Barcelona (1913). Impressionat per la decoració del saló històric, va remarcar que es tractava d’un indret excepcional. Santiago Rusiñol, que freqüenta el Lion en diverses èpoques i n’és un dels parroquians més fidels, el considera una institució venerable: «Aquesta casa de la Rambla, amb quatre tauletes a l’acera i uns vidrets d’església al cap de munt, és la casa de la vila, el museu, la diputació i la catedral de la menjamenta. A l’entrar en aquella casa, i veure, a mitja claror, aquelles relíquies penjades, aquella xemeneia feudal, aquelles taules llustroses pel frec de tres generacions, un no sap si entra en un temple o en un cafè o en una sacristia. La gent parla baix, les dones no criden, no se sent jugar al dòmino (el soroll més trist que l’home ha inventat), els mossos van amb sabatilles, i si no fos pel què diran un acabaria per senyar-se. Allí el que menja, menja amb repòs, allí el que vol meditar es pot allunyar d’aquest món i pensar amb lo poc que som, lo poc que valem i lo molt que mengem. Allí el fer beguda és una oferta, i un s’entaula en un refectori».

Paco Villar, Barcelona, ciutat de cafès (1880-1936) (Barcelona: Viena, 2013)