És una manera molt expressiva de retreure a algú que té una cosa de la qual no pot gaudir, però que bé faria profit a algú altre. També en aquest cas el ventall de possibilitats és amplíssim i divers: Déu dóna faves (o carn, o pa) a qui no té queixals (o dents); també sentim tot sovint que Déu dóna garrofes a qui no les pot rosegar o que Déu dóna les nous al qui no les sap trencar.

En castellà també tenen els refranys equivalents: Da Dios habas a quien no tiene quijadas, Da Dios almendras al que no tiene muelas, que també trobem en francès: Dieu donne des amandes à qui n’a pas de dents, encara que el francès usa preferentment els exemples del pa i les dents: Tel a du pain quand il n’a plus de dents (‘Un té pa quan no li queden dents’) o Le pain nous vient lorsqu’on n’a plus de dents (‘El pa ens arriba quan no tenim dents’). En italià parlen de biscotti (‘galetes’): Dio manda i biscotti a quelli che non hanno denti, o també de faves: Dio dà le fave agli sdentati (‘Déu dóna les faves als desdentegats’).

Tant en castellà com en italià, trobem fórmules dobles del refrany: Dios da nueces al que no tiene muelas y muelas al que no tiene nueces, Chi ha i denti non ha pane, e chi ha pane non ha denti, Chi ha il grano non ha il sacco, e chi ha il sacco non ha il grano.

Josep M. Sugranyes, a Garbellada de refranys, apunta algunes dades més sobre aquest refrany: «El fet de triar les faves com un dels emblemes de la dita és degut al fet que aquestes, un cop assecades, són molt dures i costen de rosegar i per tant no és estrany que no les pugui menjar qui no té una bona dentadura. D’altra banda, no hem d’oblidar el gran nombre de refranys catalans que tenen la fava com a llegenda, sobretot si tenim en compte que, a més, en moltes ocasions se li dóna un doble significat».

Víctor Pàmies i Jordi Palou, Els 100 refranys més populars (Valls: Cossetània, 2012), pàg. 208