David Valls Botet

Sempre parlem de llengües exòtiques, algunes que malauradament es moren, d’altres que reneixen, però què passa amb l’estat del català al que anomenem la Catalunya Nord o la Catalunya del Nord? No ho podem pas qualificar de gaire bo. De fet, cal dir que les varietats patrimonials o autòctones de català d’allà estan pràcticament extingides i, amb excepcions, només les parlen gent gran o molt gran.

Mentre que al sud dels Pirineus vam acabar sota sobirania espanyola, a excepció d’Andorra, al nord dels Pirineus, per causa del tractat dels Pirineus, aquelles comarques van quedar sota sobirania francesa des del 1659. Cal dir que l’Estat espanyol i el francès van negociar la partició de Catalunya de forma il·legal, ja que no van demanar permís ni van comptar amb el beneplàcit de la Generalitat. A més, la partició del territori va tenir un fort impacte, ja que en aquells moments Perpinyà era la tercera ciutat més gran de Catalunya. Així que van quedar sota sobirania francesa les comarques catalanoparlants del Conflent, el Rosselló, el Capcir, el Vallespir, un tros de la Cerdanya i la comarca occitanòfona de la Fenolheda.

L’estat francès de seguida va imposar el francès i va prohibir el català a la vida pública com ara les escoles, i de l’administració, malgrat que el poble va seguir parlant el català de forma normal i majoritària fins als anys quaranta-cinquanta del segle XX. De fet, el rei Lluís XIV ja va dir que «l’ús de la llengua catalana em repugna i és contrari a la dignitat de la nació francesa».

Va ser durant els anys quaranta-cinquanta del segle XX que, de forma majoritària, els catalans del nord van prendre una decisió que afectaria el mapa lingüístic d’aquelles contrades per sempre. Van decidir de parlar en francès als seus fills, uns fills que ara alguns ja són avis, perquè els més grans ja se’n van als 70 anys. Però, per què van deixar de parlar en català als seus fills? Bé, cal tenir en compte que les llengües sempre es perden per factors externs als parlants, bé perquè hi ha una catàstrofe natural que s’emporta tots els parlants d’una llengua, bé perquè hi ha unes pressions externes que fan abandonar la llengua. Les pressions poden venir en forma de prohibicions i coaccions, però també en forma de menysteniment cap als parlants o desprestigi de la llengua, entre altres causes. En el cas del català a la Catalunya Nord hi tenim diversos factors. Un ja l’hem dit, que és la prohibició de la llengua en l’esfera pública i l’àmbit administratiu, però l’altre va ser l’escola pública i republicana francesa. A l’escola no només era prohibit de parlar en català, sinó que els alumnes que ho feien se’ls punia —com diuen allà— picant-los als dits amb un regle o, fins i tot, conec el cas d’una dona d’Aiguatèbia al Conflent —Aigatebi com ho diuen els de la zona—, la Lluïsa, que el professor de l’escola li va trencar el nas d’un cop de puny per parlar en català. També donaven una penyora a aquells que parlaven català, que se l’havien d’anar passant entre els que se’ls escapava algun mot que no fos en francès. El que es quedava amb la penyora, rebia un càstig.

Però la cosa no acabava aquí, hi ha l’exemple de dos amics que els feien anar a escola per camins diferents, perquè no es parlessin en català, o se sap com els mestres exercien de policies de la república, en passar per davant de les cases i trucar al timbre d’aquelles cases on sentien parlar en català i dir-los que no parlessin més en català. Però també hi va haver d’altres factors, com ara l’associació del català a una vida rural dura, primitiva i a la misèria del camp, i l’associació del francès a la modernitat i a l’estat de benestar. Aquell català no feia per als nous temps que venien i tot plegat es va sumar al fet que la Catalunya Nord va rebre molta immigració de la resta de França, que ja no es va integrar amb la llengua del país. Això ha fet que el català propi d’allà estigui pràcticament extingit. Els darrers que el parlen són les darreres persones que el parlen com a llengua nativa, com a llengua que van adquirir a casa perquè els seus pares, encara, els van parlar en català. I estic generalitzant, perquè d’excepcions encara n’hi ha.

Però també cal dir que hi ha una mica d’esperança, perquè hi ha les Bressoles, que són unes escoles que ensenyen en català i els alumnes allà l’aprenen, però hi ha dues diferències molt importants respecte dels parlants que hem esmentat: la majoria d’aquests alumnes no tenen el català com a llengua inicial, i el català que aprenen és estàndard del sud, un català basat en el central, majoritàriament, perquè els professors són del sud. Per aquest motiu, per un cantó recuperem el català, però ja no recuperem el català tradicional de la zona que té unes característiques morfosintàctiques, de lèxic i fonètiques úniques. Cal dir que aquest català, per a molta gent de la Catalunya Nord, és el «català de veritat» i el veuen com una varietat de prestigi i útil. I heus aquí el dilema: entre recuperar el català encara que no sigui la varietat autòctona o ser fidels per sempre més i deixar que el català es mori, perquè aquell català ja no el parla ningú i si no és aquell no s’hi val. Cal dir que, per exemple, l’hebreu que s’ha recuperat, i que és el que es parla avui per part de milions de persones, no és el mateix hebreu que s’havia parlat antigament. És un hebreu amb molt de lèxic incorporat i molt més simplificat en alguns aspectes. Tampoc és el mateix hawaià el que es parla ara, i s’està revitalitzant, que el hawaià tradicional. És un peatge que han pagat aquestes dues llengües per sobreviure, però què s’ha de fer? Deixar morir la llengua o recuperar-la encara que sigui en una versió una mica diferent. Per tant, es perdrà una sèrie de lèxic que en el  català modern que aprenen no es diu, perquè al sud no es diu, un lèxic que en algun cas és influenciat pel francès, com aquí el tenim influenciat pel castellà. Així, els nou parlants ja no diuen votura i diuen cotxe. Però es perdran paraules com sàller (‘sortir’), trapar (‘trobar’), jatsia (‘ahir’), recontar (‘explicar’), adiu (‘hola’ i ‘adeu’, de l’occità), abantes (‘abans’), o es perdran pronúncies de mots com famili, gracis, etc. No podrem sentir com al Capcir diuen «sem catalàs» per «som catalans». O no podrem sentir dir «quelcom» de forma espontània i col·loquial. La gent no sabrà que als habitants dels Angles (els Anglis com diuen ells), els deien els «tuvaus»… perquè per comptes de dir «t’ho diré» deien «t’ho vau a dir», perquè en el català que ensenyen ara, això ja no els ho expliquen i els últims parlants no ho han transmès, així només la gent gran de la zona diu t’ho diguec (t’ho dic), devallec (devallo), pügec (pujo). Aquells que vagin a esquiar als Angles i Formiguera, els recomano que mirin de parlar en català a la gent gran i potser tindran la sort de poder sentir el capcinès, un català amb unes característiques molt especials amb molts arcaismes, entre altres coses. Recomano anar als bars i veure la gent gran jugar al truc, un joc de cartes que es juga en català.

Així doncs, no cal anar a l’altra punta de món per veure com llengües exòtiques desapareixen.

David Valls, Les llengües de l’Anaconda (Barcelona: Viena, 2018), pàg. 149-152

Escolteu-ne la versió radiofònica aquí