Versió de Josep M. de Sagarra (1947)

«Per mi aniràs a la ciutat sofrent

per mi aniràs cap a l’etern dolor,

per mi aniràs amb la perduda gent.

La justícia mogué el meu alt factor:

va fer-me la divina potestat,

la summa saviesa, el primer amor.

Abans de mi res no va ser creat

que etern no fos, i duro eternament.

Deixeu tota esperança els que heu entrat!»

Aitals paraules, de negror punyent,

vaig veure escrites sobre d’una porta;

i dic: «Mestre, el sentit m’és desplaent.»

I ell em respon, com ànima més forta:

«Aquí quedin els dubtes a racó

i tota poruguesa sigui morta.

Ja hem arribat al lloc de tenebror

on tu veuràs gernacions recloses

que varen perdre el bé de la raó.»

I ajuntant nostres mans fermes i closes,

amb un rostre content, que em confortà,

em mena dintre les secretes coses.

 Versió de Joan F. Mira (2000)

«Per mi entrareu a la ciutat sofrent,

per mi entrareu cap a l’etern dolor,

per mi entrareu amb la perduda gent.

La justícia mogué el meu constructor:

em varen fer la divina potència,

l’alta saviesa i el primer amor.

Abans de mi no va ser creat res

que no fóra tan etern com sóc jo:

deixeu tota esperança, els que hi entreu.»

Tots aquests mots, en un color obscur,

els vaig veure escrits dalt d’una porta;

i vaig dir: «Mestre, quin sentit tan dur!»

I ell em digué, seguint-me el pensament:

«Ací és on cal que deixes tots els dubtes,

ací hauràs de matar la covardia.

Hem arribat al lloc on jo t’he dit

que trobaràs tanta gent turmentada

que han perdut ja el bé de la raó.»

I havent posat la seua mà en la meua,

amb cara alegre, que em reconfortà,

em féu entrar en els espais secrets.