Conxa Forteza

Aquests dies s’està parlant d’erigir un memorial als descendents dels conversos mallorquins, anomenats vulgarment «xuetes» o «xuetons». És curiós, però jo em sent molt més identificada amb la paraula «xuetó» que amb «xueta». Mon pare diria que això d’anomenar-nos «xuetes» és cosa de llibres. A Ciutat sempre ens havien dit «xuetons» i potser aqueix hauria estat el terme originari: bona part dels historiadors se decanten per la versió que la paraula «xuetó» ve de «juetó» (o sigui, de «jueu petit» i no de «xuia»). Una llegenda urbana que encara corre fa imaginar els xuetes menjant «xuia» com a folls a la porta de les botigues de l’Argenteria i, a més, posant perdudes de regalims de greix les joies i els adreços d’or i plata. Tot per demostrar que ja no eren fidels a l’antiga Llei.

Supòs que aquesta iniciativa aprovada per les autoritats provocarà reaccions de tota casta. Molts diran que això ja són temes superats i que remoure velles històries no duu res de bo. Jo, des de la meva òptica de xuetona, crec que és una bona idea. Tapar les nafres només fa emmalaltir les ferides. Les coses s’han d’orejar i que el sol i l’aire curin definitivament un passat que, ens agradi o no, és una part important de la nostra història. La història de Mallorca sense els «xuetons» quedaria coixa. Crec que els nostres avantpassats tenen dret a un senzill monument, sense cap tipus d’ostentació, per recordar les injustícies a què foren sotmesos. Eren mallorquins, vivien com a mallorquins i estimaven la seva terra com qualsevol mallorquí. Jo record com els meus padrins se sentien culpables d’un delit que no havien comès mai. I mai de mai volgueren pronunciar la paraula maleïda; la duien damunt com un estigma i sense entendre per què. Crec que tota aquesta gent mereix un senzill record. Els que varen morir cremats o a volta de garrot a l’actual plaça Gomila sabien, bé o malament, per què donaren la seva vida. Però la majoria dels seus descendents no han sabut mai com és que han estat discriminats a la seva terra. Encara que n’hi havia que tenien una lleugera noció dels seus orígens. Cercaven una identitat perduda. A moltes de cases un canelobre de set braços presidia la sala, devora la Mare de Déu de Lluc.

Jo vaig trobar entre els llibres de mon pare un llibre d’oracions sefardites publicat a l’Argentina l’any 1954 i que tenia una estrella de David dibuixada a llapis a la primera plana. No sabré mai el perquè mon pare tenia aquest llibre i d’on l’havia tret. Però amb això no vull dir que hi hagués cap tipus de criptojudaisme entre els xuetes a partir del segle XVII, tot lo contrari. Som molt escèptica quan escolt manifestacions de gent, sobretot amb llinatges no xuetes, que parlen de pràctiques jueves heretades per tradició dins les seves famílies i que no deixen d’ésser costums comuns entre la majoria de mallorquins. Matar l’aviram i vessar la sang dins un recipient ple de cendra, besar el pa que ha caigut en terra, menjar xot per Pasqua, poden ésser reminiscències d’un passat jueu a Mallorca, possiblement pràctiques compartides per les dues religions, però res més.

No crec que pugui fer mal a ningú recordar tots aquests mallorquins que moltes vegades se varen sentir externs a la seva terra per mor de prejudicis que eren fruit de la ignorància i que eren alimentats —com sempre— pels qui comanden. No és revenja ni retreure res, és simplement un petit homenatge a homes i dones que varen ésser víctimes d’una injustícia sense cap justificació. Que la seva memòria no caigui dins el pou de l’oblit, que la Mallorca que tant estimaren per una vegada sigui justa amb ells.

Publicat al Diari de Balears el 26 de març del 2007