Carme Junyent

A Darwin no li agradava la paraula «evolució» però el terme va triomfar i va entrar a la lingüística amb August Schleicher, que va aplicar els conceptes darwinians a l’estudi de les llengües. Per això hi ha qui encara creu que les llengües són organismes vius que «neixen, es desenvolupen i moren». Aquesta idea del segle XIX impregna encara moltes de les idees populars (i a vegades acadèmiques) sobre la llengua. I hi podem sumar altres conceptes com la supervivència del més fort, la lluita per l’existència i similars.

És clar que, si incorpores aquests conceptes a la lingüística, has de poder justificar-los. Com demostres que hi ha llengües més aptes per a la supervivència que unes altres? En molts casos no es prenen ni la molèstia, et diuen que hi ha llengües sense gramàtica i passa que t’he vist, però altres s’hi van esforçar més i van anar a cercar la resposta en la morfologia. L’observació que van fer la podem fer tots i molt especialment els professors que tingueu alumnes parlants d’altres llengües. Quina dificultat acostumen a tenir els xinesos en aprendre català? Les concordances. Això que si un és llest també pugui ser llesta o llestos o llestes. Per què els és tan difícil? Perquè en la seva llengua la majoria de paraules són invariables, és una llengua aïllant. Conclusió del segle XIX: el xinès és una llengua primitiva. Però un cop ens adonem que hi ha una certa regularitat i som capaços de crear termes anàlegs (alt, alta, alts, altes), ja podem anar fent. Això fan les llengües aglutinants. També funciona amb els verbs: camino, camines, camina; miro, mires, mira… I quan ja ho tenim apamat resulta que topem amb sóc, ets, és i tot ens sembla molt difícil. Això fan les llengües flexives. Per tant, si les aïllants són primitives, les aglutinants no ho són tant i les flexives són les més desenvolupades. Ni el fet que, amb la mentalitat occidental, la xinesa fos lluny de ser una cultura primitiva, ni que el llatí fos més flexiu que les romàniques i, per tant, més «desenvolupat», no els va fer revisar la seva hipòtesi i això va portar a autèntics disbarats.

Carme Junyent, Deu lliçons per a salvar el català (Barcelona: La Campana, 2024), pàg. 189-190