Carles Riera

L’art de la traducció no ha estat mai fàcil. Passar un text, oral o escrit, d’una llengua a una altra vol dir molta dedicació i tossuderia. Reproduir el contingut d’un enunciat, expressat en una llengua, en formes pròpies d’una altra llengua ha estat sempre complicat. Tant se val la modalitat de traducció de què es tracti: literal, literària i ja no cal dir simultània. I això perquè, naturalment, cada llengua és un món, una visió peculiar de l’existència, una manera de ser i una manera de fer. L’home estructura la vida quotidiana, articula les dimensions del desig, estableix relacions de tota mena, té preferències i formula rebuigs segons la llengua que parla. Quan traduïm, transvasem mons.

Com explica molt bé Lluís Duch en un article recent, la traducció “ha suscitat l’interès dels antropòlegs, especialment els qui treballen en països exòtics, per tal de comprendre alguna cosa d’allò que s’esdevenia al seu voltant”, els quals “havien d’efectuar traduccions incessants d’uns universos estranys i desvinculats efectivament i afectivament dels seus modes habituals de pensar, actuar i sentir, a la llengua i, sobretot, als usos i els costums propis del seu àmbit cultural d’origen” (Antropologia i traducció, dins Ars Brevis, 2002). Duch recorda que ningú no hauria d’oblidar que d’ençà del segle XVI, el gènere literari “cròniques d’Índies” constituí un conjunt d’exercicis de traducció ampli i interessant. Una gran insatisfacció a l’hora d’haver de traduir d’una cultura a una altra dugué els conquistadores i, més endavant, els antropòlegs a practicar llargues marrades morfològiques, sintàctiques i semàntiques. En ple segle XVIII, traduir lo exótico es fa per imperativo legal. No cal dir que les traduccions de lo exótico, al segle XVIII, són dutes a terme per antropòlegs i lingüistes de països amb imperis colonials. Les cultures, aquestes cultures exòtiques que han de ser traduïdes, formen part del reducte de les cultures salvatges, primitives, prehumanes, o, també, passen a formar part d’un museu de lo curioso.

Tot això, gràcies a Déu, queda lluny i forma part del passat. Avui traduïm d’una llengua a una altra amb voluntat d’entendre, de comprendre, de reconèixer la diversitat i, de cap manera, no traduïm d’una llengua a una altra amb ànsies de domini, de submissió, ni amb cap mena de recel. Sobretot entre llengües germanes, els casos de construccions lingüístiques incomprensibles o inexpressables són molt més comptats. Ara bé, el fet que existeixin alguns casos rebels, ens recorda que cada terra fa sa guerra, ens recorda que la llengua configura —com dèiem— una visió del món. Expressar amb paraules una realitat diferent de la nostra, ni que sigui entre cultures veïnes, és un acte d’humilitat: ens ensenya que cap llengua no és fàcil o senzilla, perquè la llengua pretén, “amb les pobres i tristes paraules de cada dia”, expressar el món real, el món sensible i el món imaginari.

Hi ha hagut un polític a casa nostra —ja gairebé podem parlar en passat— a qui un dia se li escapà de dir: “Són una colla de ximples”. Ja hi vam ser! Que si són “un grupo de simples“, intentaren els uns; que si “son unos majaderos“, estamparen uns altres; que si “unos memos“, “unos mentecatos“, provaren uns tercers. Un altre dia, aquell mateix polític va dir: “Els farem passar per l’adreçador”. Cal saber, segons explica el savi i magne Diccionari d’Alcover i Moll, que l’adreçador és “el nom de l’eina de fuster, de la forma i grossària de la garlopa, però que el ferro només té la meitat d’amplada de la fusta, i l’altra meitat forma un galze que s’aferma en el cantell de la peça que planegen a fi d’igualar bé i deixar completament recta i plana la superfície; cast. juntera”. I, d’acord amb el diccionari, “de l’ús d’aquesta eina prové la locució fer passar per l’adreçador: fer complir algú amb l’obligació, no permetre que en surti escàpol, tractar-lo amb estricta justícia”. Remarquem això darrer: tractar-lo amb estricta justícia. Ara bé —que vol dir moro—: els veïns optaren per pasar por el aro, però això significa, segons el Diccionario de María Moliner: “Aceptar, a pesar de la repugnancia que se siente hacia ella, cierta cosa; ceder, someterse”. I tots sabem, perquè ho hem vist al circ, que són els lleons, o els tigres, principalment, els qui pasan por el aro, atiats i fuetejats per un domador. Encara un altre dia, aquell mateix polític verbalitzà un “Tites, tites!”, que esdevingué, per al veïnat, “¡Pitas, pitas!”.

Què ho fa, doncs, que hi hagi —hi hagi hagut— polítics de tan mal traduir? Com hi ha ossos que fan de mal rosegar i menjars que fan de mal pair, hi ha polítics que fan de mal traduir. Què ho fa? Ah!, vés a saber a Salamanca, oi?, expressió que pròpiament valdria més canviar definitivament per aquesta altra: Vés a cercar a Salamanca!, o, si no, fer com els nostres avis, que l’anostraven així: Vés a saber a Talamanca, suposem que per allò de Talamanca, Mura i Rocafort, tres pobles de…

Com que que avui tots dominem la cultura clàssica, com que darrerament el conreu de les humanitats no ha deixat de créixer i expandir-se, sabem perfectament —ho aprenem tan bon punt comencem a tenir ús de raó, vaja— que el verb traduir ve del llatí traduco (trans-), que vol dir “transportar “, “dur d’un lloc a un altre” (de duco -is -ere duxi ductum). A més, tothom coneix allò tan vell del tradduttore tradditore. I un bon dia, sense fer ben bé res i com burro caigut del cel, ens adonem —algun polític ens en fa adonar— que la locució italiana continua essent veritat. Continua recordant-nos, com dèiem, que traduir és difícil, que mai —ni ara tampoc— ha estat fàcil. Ho havia de provar aquell polític que ha dominat l’art de l’eloqüència, que ha estat hàbil parlant, que ha respost de seguida (sense necessitat que li acabessin de formular la pregunta, perquè ja els veia venir de lluny!), que ha gastat un to variat, que ha parlat clar i català, que s’ha fet entendre (ni que a vegades no hagi vocalitzat prou), que ha sabut improvisar, que en general no s’ha fet monòton, que s’ha expressat amb ritme (amb oportunes pujades i baixades de to), que ha recreat i fixat algunes de les expressions ben nostres (pal de paller, peix al cove!, etc.), que ha estat enginyós (i si calia repetir les paraules i mentrestant rumiar com continuar el discurs, ho feia), que puntualitzava contínuament, que gastava un to desimbolt, espontani, directe, que si perdia el fil tenia prou Ariadnes per a recuperar-lo, que si se li escapava algun barbarisme era d’aquests tan suats, d’aquests inofensius barbarismes que es veuen de deu hores lluny, però que ha construït un discurs persuasiu, vivíssim. Ni que ara disposem de polítics que ensems són mestres de la llengua i que parlen un català lingüísticament molt correcte, les estratègies comunicatives del vell dirigent, la vivor i la gràcia del seu discurs, han de ser estudiades d’urgència. Sort que avui ja són en preparació qui-sap-les tesis doctorals sobre el manyós ús que del llenguatge ha fet aquest mandatari català.

Traduir vol dir comprendre, com ja afirma un llibre clàssic, el manual Teoría y práctica de la traducción, de Valentín García Yebra, catedràtic de grec, membre de la Real Academia Española i home que entén i respecta el català (el sotasignat el va tenir en el tribunal de lectura de la seva tesi): “La comprensión no es aún propiamente traducción; pero es indispensable, imprescindible, para la traducción. En la fase de la comprensión, el traductor se diferencia del lector común por la intención y la intensidad de su lectura, que suele estar condicionada, además, por el hecho de no realizarse en la lengua propia”.

I és que, senyores i senyors, aquest país ja no pot esperar més. Aquest país necessita, com el pa que mengem, que ara distingits antropòlegs i els nostres més savis lingüistes (Badia, Jané, Ruaix, Solà…), comunicadors o comunicòlegs (S. Serrano…), sociòlegs (Cardús…), etcètera, ens diguin, d’una vegada, per què Pujol ha estat un polític de tan mal traduir —a Espanya, és clar.

Qui el guanyarà a aquest vell poliglot, a aquest comunicador nat? Qui li prendrà la paraula? És ell qui, hàbilment, la cedeix. Qui recordarà als qui ens volen “traduir del tot i per sempre” —pretenent dur-nos d’un lloc a un altre (cf. traduco)— que el geni de la nostra llengua de tant en tant posa paranys (para paranys!), i això és una alerta inequívoca que cada poble, cada cultura, té la seva personalitat, i que ja n’hi ha prou de tant cafè descafeïnat? Qui no permetrà que, com a inofensives gallines —tites, tites!—, ens passin a tots i definitivament per l’adreçador i esdevinguem, al capdavall, una colla de ximples?

Com a comunicador, Jordi Pujol ha estat un polític de talla. Ja li poden anar al darrere. Va, va!, tites, tites!

Carles Riera. Professor de la Universitat Ramon Llull

Publicat a l’Avui, 22 d’octubre de 2003