
Segons el DIEC, és buguenvÃl·lea, perquè l’origen és el comte de Bougainville. El nom en llatà és Bougainvillea spectabilis, tal com el va registrar Linneu. Però els catalans s’estimen més la forma popular buguenvÃl·lia. Suposo que buscant una certa comoditat, perquè aquest -ea en posició à tona no és gaire còmode de pronunciar.
Tot apunta que buguenvÃl·lea té un origen culte, perquè és una planta portada a Europa des de l’Amèrica del Sud durant el segle XVIII. Devia experimentar un èxit esclatant, perquè a moltes torres catalanes en van plantar una. Aixà va sorgir la pronúncia popular buguenvÃl·lia. No ens hi amarguem els dies. Va anar aixÃ. Per què buguenvÃl·lea i buguenvÃl·lia no poden ser tots dos correctes, com boixac i bojac i bitxo i vitxo, sense sortir del regne vegetal? O zenc i zinc, ja dins del regne mineral?
Tot i que buguenvÃl·lia no representaria cap maldecap seriós, se’ns continua comminant a escriure’n la forma culta, arran de la devoció etimològica que ens caracteritza, una herència, sospito, de la devoció mariana. Quan algú no creu, se’l corregeix a l’acte i se’l reprèn. En alguns psicotècnics d’accés a places de l’administració pública, una de les proves determinants és escriure correctament buguenvÃl·lea. Per tot plegat, alguns catalans a casa no hi tenen buguenvÃl·lies i s’estimen més un gessamÃ.
Enric Gomà , El català tranquil (Barcelona: Pòrtic, 2021), pà g. 50
Â
ℵÂ
Â
Be alta, u, ge, u, e, ena, ve baixa, i amb accent, ela geminada, e, a. Encara recordo les cares dels participants al Dictat de la Setmana del Llibre de l’any 2008, quan corregÃem i vam arribar aquÃ. Pà nic. Suor. Probablement la paraula més difÃcil d’escriure en català ; hi va haver qui va arribar a fer fins a vuit faltes d’ortografia. En un sol mot! (no em sé ni imaginar com: bogembilia, suposo). De fet és tan difÃcil que el diccionari mateix no s’aclareix: el normatiu la fa acabar en -ea i altres en -ia. Per què?
Pau Vidal, 100 mots curiosos del català (Valls: Cossetà nia, 2023), pà g. 48
Â
ℵ
Â
Duus el nom d’un navegant
—translúcida, enfiladissa—;
com dèlfica pitonissa
predius la tardor arribant
quan tes fulles ja se’n van.
¿Hi entens, en canvi climà tic?
Grimpant fins dalt d’algun à tic,
tot ho deus veure de lluny
―doncs, el temps de nou encuny.
Tens un pronòstic pragmà tic?
Carles Riera, «BuguenvÃl·lia», dins Història natural (Barcelona: Claret, 2019), pà g. 15
Comentaris recents
babel
Balla amb Babel. Contra l'absolutisme lingüÃstic...
babel
Hi ha un llibre de Joan-LluÃs LluÃs que en parla...
anar lluny d’osques
Jo conec l'expressió "anar errat d'osques", feta ...
de trascantó
Diu @rodamots que de trascantó Ã...
anants i vinents
Són coses diferents; anades i vingudes són 'pass...