Bernat Capó

Hi hagué un temps en el qual l’oficina de Correus dels pobles estava a càrrec d’un home bo, triat entre aquells que necessitaven una mica d’ajuda per portar casa endavant. Quasi sempre la persona era recomanada pel batlle i de vegades pel capellà. No tenia sou perquè l’Estat res no podia pagar i la seua ocupació era ben senzilla: anar a la parada del cotxe de cavalls, recollir la saca, entregar la que ja tenia llesta i després, a casa seua, fer la tria i tot seguit el repartiment per les cases del poble.

Com que hem parlat de persones necessitades d’ajut bo serà que posem en clar la forma i manera com aquests voluntaris el rebien. En primer lloc aquell que era designat per a la comesa posava sa casa a la disposició del servici, a la porta li col·locaven una bústia i per tot això li donaven unes poques pessetes en concepte de llogament. Però n’hi havia més. Des del mateix moment que l’home acceptava el nomenament es convertia en correuer, paraula hui en desús per la força de la seua sinònima carter. Tant se val. Per establir la diferenciació direm que el correuer fou primer en el temps i que quan es varen assentar, definitivament, les oficines de Correus i el tràfec de cartes va augmentar nasqué el carter que era, aleshores, un empleat del servei nacional.

El correuer anava de casa en casa a portar-hi la correspondència. Com que res no cobrava i tothom ho sabia, les persones que rebien carta de familiars o d’amics li donaven uns cèntims al missatger i amb això en tenia prou. Donat que era un temps de misèria i la major part de les famílies mancaven de diners, molt sovint el correuer rebia en espècie el preu del seu treball. I no faltaven aquells que, com a pagament, li oferien un gotet de vi amb la qual cosa el correuer posava en perill el repartiment, perquè les cames li feien figa de tant de beure.

Hui no queden correuers pels pobles. L’organització de Correus arriba a tots els llogarets i el carter, com que és home assalariat, no té per què rebre propines ni almoines, fa la seua feina, dóna cartes, certificats i paquets, arreplega allò que hi ha a l’interior de les bústies, posa el cotxe en marxa i se’n torna cap a l’oficina central situada en un poble més gran. Els correuers, en casos determinats, passaren a convertir-se en carters i fins i tot en administradors, perquè alguns d’ells pogueren passar les proves de suficiència. D’altres, quan la regularització, hagueren de deixar el càrrec, i tornar al cap primer, és a dir a l’ofici que els donava de menjar i que mai no havien abandonat perquè això de la carteria era cosa provisional que sols aprofitava per a anar posant pegats com els segells a les cartes.

Bernat Capó i Garcia, Costumari valencià. Coses de poble
(Picanya: Edicions del Bullent, 1992), pàg. 85