Antoni Rovira i Virgili

Com una etapa vers el nostre ideal irrenunciable, els catalans podem admetre el federalisme espanyol de tipus clàssic, segons la concepció de Pi i Margall. Espanya esdevindria una federació de regions històriques, entre les quals figuraria Catalunya, la petita Catalunya del Principat antic, que és una regió, en efecte: una regió de la nació catalana, la nostra pàtria gran.

Aquesta etapa autonomista seria, en l’ordre lògic de l’evolució política, més avençada que la de l’Estatut del 1932. Entre les llibertats estatutàries i les llibertats federatives, hi ha un gros marge d’avantatge a favor de les darreres. Per què les hauríem de rebutjar, si l’ocasió vingués? No sols tindria Catalunya una autonomia força més àmplia en diversos aspectes, sobretot en l’aspecte essencial de l’ensenyament, ans encara tindria, en l’aspecte tècnic, una completa autonomia financera, de la qual està molt allunyat l’Estatut. Dins el mecanisme federalista, els Estats particulars contribueixen amb una quota a les despeses de l’Estat central, i cada Estat la recull de la manera que més li convé.

Haurem de preferir, doncs, el sistema federal al sistema de l’Estatut? Al de l’Estatut del 1932, sí. Però aquest és ampliable, i si fos ampliat fins al límit de les facultats que atorga el federalisme, nosaltres hauríem de preferir l’Estatut, el qual equivaldria així a l’Estatut de Núria. Amb tot, si els altres pobles de l’Estat espanyol volguessin la federació, nosaltres ens hi avindríem.

Ho diré breument: reivindicar les llibertats catalanes, és cosa que correspon als catalans. Decidir la implantació del federalisme a Espanya, és cosa que correspon als espanyols, sobretot a l’Espanya castellana, que és l’Espanya més nombrosa, i la més forta també.

Si Catalunya demana l’autonomia per a ella sola –al·leguen algunes veus, àdhuc algunes de catalanes– pren un posat d’egoisme; cal que la demani per a tots els pobles espanyols. L’objecció no té consistència. És que els pobles espanyols necessiten que Catalunya demani res en nom d’ells? És que li han donat per ventura llur representació? Ja fa més de trenta anys que Gabriel Alomar rebatia aquesta objecció absurda. «Catalunya –venia a dir– vol la llibertat per a ella, i no s’oposa a la dels altres pobles d’Espanya. Els que realment la vulguin, ells mateixos la demanaran». I si desitgen donar al conjunt de les autonomies l’aparell federatiu, són ells els que ho han de decidir, més que no pas nosaltres.

*  *  *

He afirmat que, si els catalans haguéssim de triar sobre la base del mateix contingut de llibertats autonòmiques, entre el règim federal clàssic i el règim estatutari, més ens valdria que triéssim aquest. Per què? Ho diré amb tota franquesa. Perquè apareix dubtosa la possibilitat, i més dubtosa encara la viabilitat d’una federació espanyola regional.

Qui ha de voler, qui ha d’exigir, qui ha de portar una federació d’aquest tipus? En bona teoria democràtica, ha d’ésser el poble espanyol. I repetiré una cosa prou sabuda, si dic que a l’Espanya castellana avui no hi ha pràcticament federals, i que ningú o quasi ningú no hi sent la necessitat ni el simple desig d’organitzar el país en regions històriques autònomes. Si algun vell partit i alguna sindical sostenen el principi federalista, és més per la ritual fidelitat a un programa que per l’impuls d’una convicció.

Em sembla que no deu haver canviat gaire, del 1930 ençà, la posició dels republicans espanyols davant el federalisme. I sé perfectament quina era llur posició d’aleshores. Amb motiu d’unes negociacions que Bofill i Mates i jo vam sostenir a Madrid amb els directors del moviment republicà, vam poder veure que els més influents i els més intel·ligents eren contraris a la solució federativa. Quan van saber que els catalans representats per nosaltres volien l’autonomia sense involucrar-la forçosament en la federació general, van respirar com si els haguéssim tret un pes de sobre. Un dels nostres més il·lustres interlocutors va dir-nos: «Si Catalunya vol ésser autònoma, jo voto per la seva autonomia. Però si Castella vol ésser unitària, té el dret d’ésser-ho per a ella mateixa».

«Perfectament!», vam contestar alhora Bofill i jo.

*  *  *

Suposem, però, que el federalisme regionalista, el de les 13, 14 o 15 regions, arribés a establir-se en virtut d’una Constitució votada per les Corts d’Espanya. Seguint la nomenclatura del projecte de Constitució presentat a les Corts l’any 1873 tindríem els Estats autònoms d’Andalusia Alta, Andalusia Baixa, Aragó, Astúries, Balears, Canàries, Castella la Nova, Castella la Vella, Catalunya, Extremadura, Galícia, Múrcia, Navarra, València i Regions Basques. Quinze Estats, quinze Caps d’Estat, quinze Governs, quinze Parlaments, quinze Tribunals de Cassació. Tindríem lleis andaluses de dalt, lleis andaluses de baix, lleis aragoneses, baleàriques, canàries, castellanes noves, castellanes velles, catalanes, extremenyes, gallegues, murcianes, navarreses, valencianes, basques… Algunes d’aquestes institucions funcionarien bé. I les altres?

Quina substància ompliria llur forma pomposa? I no podríem témer que aquest castell d’Estats fos un castell de cartes? Hi ha gaires espanyols que estiguin disposats a córrer l’aventura? En tot cas, jo no voldria per als catalans la responsabilitat de proposar-la.

La federació hispànica o ibèrica, si ha de venir ha de separar-se molt del regionalisme històric. Les regions històriques de parla castellana s’han fos i refós, ja fa segles, dins la unitat nacional de la Castella major, la Castella de l’esperit, de la cultura de la irradiació universal, aquesta gran Castella –mal dissimulada pel nom d’Espanya– que té virtuts i defectes, com totes les nacions, però que és una realitat del món, un factor important la col·lectivitat humana: aquesta Castella perenne i autèntica, a la qual jo, català nacional, respecto, admiro i estimo.

I si les varietats regionals de caràcter històric no tenen de molt temps ençà cap substància espiritual, ni cap personalitat política, ni són subjectes de voluntat, ni demanen ni necessiten autonomies federatives, quin interès té ningú, quin interès tenim els catalans o els castellans a fer-ne Estats d’una Federació, a convertir constitucionalment la Castella una i unificada en un mosaic, un vestit apedaçat amb els dos pedaços andalusos, el murcià, l’extremeny, els dos castellans estrictes, l’aragonès i el canari i tot?

Si Castella, la Castella gran –diguem-li Espanya–, vol fer això, els catalans ho acceptaríem, posat que ens fossin respectades les nostres llibertats. Però un deure de lleialtat ens obliga dir que, en cas d’una solució federal, el més pràctic i el més senzill, el millor per a tots, seria partir, no pas dels fonedissos espectres regionals, sinó de les realitats actuals i vives, que són les nacions peninsulars. Aquestes quatre nacions porten el ric heretatge del passat gloriós i la llavor d’una Ibèria, d’una Ibèria que ha de tornar a totes quatre la perduda categoria internacional.

Publicat originalment a La Humanitat, núm. 18, Montpeller, 8 de març de 1945,
reproduït a Sobre història de Catalunya. Escrits de l’exili (1939-1949),
a cura de Mercè Morales i Jaume Sobrequés (Valls: Cossetània, 2012), pàg. 147-150

Projecte a Verkami per fer un blog i reeditar Els darrers dies de la Catalunya republicana. Fem-ho possible!