Antoni M. Alcover, Dietari de l’excursió filològica 1906

Agost. Dia 29

Returada a Pobleta de Bellvei. | ¡Cal an els de l’alta muntanya fer-se catalanistes! | Crida an els fills de la Pàtria. | La Pobla de Segur. | Estudis del dialecte. | Un separatista. | Per què som nacionalista

Mos llevam a les cinc, prenim una mica de desdijuni, el Miquel mos té les bísties a punt, hi pegam bot damunt, i ¡de d’allà! per avall i per avall, i riu riu sempre. Devers les vuit arribam a la Pobleta de Bellvei, una mica de vila, a on hi ha un hostal, que s’hi aturen a prendre alguna cosa. Jo no en vull; el Dr. Schädel pega una bona tímbola de llet; el Miquel no troba costelletes, però sí altre concert, i se posa bé de panxa.

Mentrestant, jo faç preguntes de conjugació a un parell d’homes i dones que se miren la feta i també mengen. Les deman si són menjadors ferm, i me diuen que és una de les coses que hi tenen més gust, i que des de la Mare de Déu de març fins a la de setembre en fan moltes de menjades, sobretot els segadors i els xulladors (tonedors). A més de l’almorzar (devers les vuit), dinar (a migdia) i sopar (el vespre), fan deu hores (menjada a les deu) i berenar (a mitjan capvespre), i entre les vuit i les deu fan crostet (pa i all) i entre les deu i les dotze fan mossada, també de pa i all. Sí que hi tenen esment a posar miques!

Explicant-me això, se fa hora de partir, i m’enfil damunt la bístia, però mos returam un poc, perquè se presenta un home d’una cinquantena d’anys, molt xalest; i ja mos ha escomesos, dient que li han dit que hi havia dos senyors forasters que demanaven paraules i coses estranyes, i les escrivien, i que venia a veure que era això, i mos demana:

—¿I vostès que són d’aquests que diuen que hi ha per Barcelona, que s’anomenen catalanistes i que ara volen fer un gros aplec per alçar tot Catalunya i defensar totes les coses catalanes?

—Sí, dic jo, d’aquests som.

—Bé, diu ell, jo tinc un germà que està a Barcelona, i també ho és, i m’ho conta, en venir. I el cap d’aquestos que no és un, tal… ¿què li diuen, ara?… ¿què li diuen?… Rusiñol?

—En Rusiñol, dic jo, és el cap de la Lliga Regionalista i un dels cap(s)pares del catalanisme, que és l’amor i la defensa i el sosteniment de Catalunya i de les coses catalanes. Aqueix aplec que deis que volen fer, és per defensar i enaltir una de les coses cabdals de Catalunya, la nostra llengua; és el Congrés de la llengua catalana.

—¿I és cosa dels catalanistes i d’aqueix Rusiñol això també? diu ell.

—És cosa de tots, dic jo; i és cosa vostra igualment.

—¿Nostra? diu ell. ¡Prou que m’agradaria! ¡però per ací no ens arriba re!

—Doncs, cal que us arribi! dic jo. ¡És necessari que vos desxondigueu, que sortigueu d’aqueix ensopiment que vos deshonra i esclavisa! ¡És una vergonya que hàgeu d’estar d’aqueixa manera! ¡Vos heu d’aplegar tots els qui sentiu l’amor a la vostra terra, i posar-vos en relació amb els catalanistes de Barcelona, i fer una lliga de tots aqueis pobles, i cridar fort i moure un gros rebombori contra els cacics que vos dominen, contra els obstacles i traves que vos capturen i mantenen dins aquest infamiós ensopiment a on vegetau com uns ilotes, com uns sers de raça inferior.

Davant aquest daltabaix, aquell sant home és romàs com esglaiat, i els altres també. Com que em demanassen que parlàs més; però ja feia una estona que el doctor i el Miquel estaven per mi, i li hem estret cap a la Pobla de Segur amb un Adéu-siau ben de cor an aquella pobra gent.

Seguint de d’allà, vora vora el riu, i prou que em bullia el cervell pensa qui pensa en la situació tristíssima de totes aqueixes regions de l’alta muntanya, tan ensopides, tan endarrerides, tan abatudes, tan desgavellades. Són molt pocs encara els catalanistes en aqueixes viles, casi tan clars com els campanars; per això els cacics hi dominen tan escandalosament, i tot va tant en orri. És ben hora que els pocs que hi ha en aqueixes viles que senten l’idea i l’amor de Pàtria, se donin les mans ells amb ells i amb els companys de causa de les altres regions catalanes, sobretot de Barcelona, i que emprenguin la creuada de despertar aquella idea i aquella amor dins els cervells i els cors de l’alta muntanya, perquè la gent s’arribi a fer càrrec bé de la seua situació feresta i que està en la seua mà sortir-ne, fent un esforç suprem, entrant tots resoltament i a tota ultrança dins el grandiós moviment polític nacionalista, exercint tots els seus drets polítics per conseguir en l’administració pública i en la governació de l’Estat tota aquella influència que els pertoca. Sí, hi ha que començar per fer opinió pública, per donar an els pobles consciència de si mateixos, que ara no en tenen. Si els cacics els dominen, és perquè es deixen dominar, perquè no se n’adonen ni els alça el ventrell que estiguen endogalats de mans i peus i que siguen uns ilotes. Si els pobles estan tan mal administrats, si no hi ha vies de comunicació, si els productes del país no tenen cap sortida, si tot està tant al baix, se deu a la falta de consciència d’aqueis pobles, a que no tenen consciència de com estan i de com haurien d’estar, de com tenen dret i obligació d’estar.

Dins aqueixes muntanyes hi ha riqueses immenses en mines; en aquests rius hi ha mil salts d’aigua que porien moure un sens fi de turbines i donar feina a milenars de braços; amb aquests rius de tanta pendent, podrien regar-se totes aqueixes riberes i fer-ne jardins immensos. Però per tot això hi hauria d’haver una administració intel·ligent en els municipis i a la Diputació, i hi hauria d’haver totes les vies de comunicació fàcil que ara manquen, i per això aquí no hi ha res que valga res, ni hi ha cap sortida pels productes naturals. El dia que aquests pobles se facen càrrec de tot això, i que cobrin consciència de tot això, i de que està en llur mà el remei, i que són ells que han de resoldre aqueix problema, i que no han d’esperar que els vinga resolt de l’aire del cel, i que l’han de resoldre prenint en la vida política tota aquella part que els cal, fent valer tots els drets i mèrits que les lleis los donen; —aquell dia haurà començat la redempció d’aquestes regions.

No, fills de la Pàtria, no ho espereu que el bon govern que somiau, vos vinga mai de l’aire del cel! Déu no mos envia lo que nosaltres mos podem procurar per nosaltres mateixos. El bon govern el mos hem de guanyar amb els nostres punys, lluitant a tota ultrança, batallant amb tota l’ànima les batalles de la política sana i honrada, la política de procurar de tots vents i amb totes les nostres forces el bé de la Pàtria, que és el bé de tots. Sí, és una de les atrocitats més horribles que poden cometre els pobles, deixar això de la política en mans dels cacics, dels farsants de la política, dels que en viuen traficant-hi, no mirant el bé públic sinó el propi! La política ha d’esser cosa de tots i en profit, no d’una classe, sinó de tothom, de tota la nació! S’hi haurien de fixar bé amb això les persones de l’alta muntanya que senten i estimen la Pàtria, i obrar en conseqüència. ¡Fora son! que ja passa d’hora de desxondir-se i d’anar ben ulls espolsats, que tot s’és mester.

Pensa qui pensa amb això i camina caminaràs cap a migjorn i casi sempre riu riu, i per avall i per avall, hem començat a trobar oliveres: senyal de que arribam a un país més calent, com feia estona no n’havíem vist cap. Les bordes (cases de camp) que trobam pel camí, ja estan tapades de teules de terra cuita i no de lloses negrenques. Som passats ran dels pobles de Senterada, Puigcerver, Reguart i Ribert, poca cosa ferm tots ells; la ribera del Flamicell s’és eixamplada tant i tant, que ja podem estendre la vista de tots vents per turons i planiols; ja destriam la Pobla de Segur, riolera, encantadora, gentil, just a l’entreforc del Noguera i el Flamicell, rodada d’arbredes harmonioses i esplèndides.

Trobam un home damunt un ase que fa el mateix camí que nosaltres. Com mos sent amb el doctor parlar en francès, mos pren per estrangers, i mos mira ben arreu; com me sent que li deman en català noves de la Pobla, queda tot admirat, i me demana com és que jo sé fer tant bé la seua llengua.

—¡Com no l’he de sebre, dic jo, si som tan català com vós!

—¿I d’on és vostè? me diu ell.

—Heu sentida anomenar mai, dic jo, una illa que hi ha dins mar, que es diu Mallorca?

—Sí que l’he sentida anomenar, diu ell.

—Idò de Mallorca som jo, li dic.

—¡De Mallorca! diu ell, ¿i a Mallorca parlen així? ¿com pot ser, si no són catalans?

—¡Prou que ho som! El rei En Jaume I va prendre l’illa an els moros; hi anaren catalans a poblar-ho, i d’aquests sortim nosaltres.

Aquell homonet no se’n podia avenir; i, com li he dit que el senyor que m’acompanya és un savi alemany, d’allà deçà França, que fa prop d’un mes que trescam la muntanya catalana per estudiar-hi la nostra llengua, llavò sí que ho ha trobat gros i que n’ha fets, d’espants.

Amb això hem pegat un entretoc an el llenguatge de la Pobla de Segur, i ja hem preses unes quantes notes, seguint sempre endavant, tira tira.

Sobretot, a força de sempre acostar-mos-hi, mos hi som acostats tant, a la Pobla, que a la fi hi som arribats, damunt les onze del matí.

La Pobla de Segur ja és una població espaiosa, joliua, de carrers plans i amples, de cases plaients i bencarades.

Mos som presentats a cal Cortina, la fonda millor que han dit que hi havia; mos han donada una casa veïnada per nosaltres dos; mos som rentats i raspallats. Aquí he notat que tenia les mans i les munyeques tot colrades del sol, de tant d’anar a cavall i tenir les regnes. Sí que és molt no esser-me’n temut fins avui! Semblen les mans d’un feiner de foravila.

De dia 14 d’aqueix mes, anam a cavall! Setze dies de cavalcar! No són estat herbes! Hem resolt per ara no cavalcar pus. Volíem anar a Sant Llorenç de Morunys i a Berga, per Organyà i per Oliana, atravessant la partida feresta de muntanyes que hi ha entre i entre. Hem comptats els dies que tenim, i no mos basten per fer tal camí, i per això resolem d’ací anar a Tremp, i de Tremp, per Artesa de Segre, Tàrrega i Manresa, pujar a Berga i seguir llavò per l’alta muntanya fins a Cadaqués. Fent-ho així, guanyam tres o quatre dies. Per lo mateix deim an el Miquel que no l’hem mester pus, que el pagarem i se’n porà tornar a Esterri.

Tant el Dr. Schädel com jo arribam a la Pobla ben eixutets de diners; se són fets tan fondos els fondos, que casi no hi ha manera de treure res.

Aquí hi tenim un gran amic, el metge En Lluís Casesnoves. L’avisàrem de la nostra arribada, i esper que em guardarà una cantitat que vaig escriure que li enviassen de Mallorca per [a] mi. Demanam la seua casa perquè ens urgeix tocar diners, i mos compareix el jove advocat En Josep Borrell, conegut de l’altra vegada que vaig esser aquí, i mos diu que l’amic En Casesnoves se n’ha hagut d’anar forçat a Salàs de Pallars, perquè el pare de la seua promesa (està per casar-se) se troba a les portes de la mort, i li ha encarregat que vingués a rebre’ns i mos acompanyàs a ca son pare, que té una carta i un encàrrec per mi. He vist un raig de llum, d’esperança, davant la meua vista. ¡Un home sense diners s’hi troba ben enfangat, i més si és lluny de ca-seua! Mos n’anam a l’acte a cal pare d’En Casesnoves, que mos diu que tenen una lliurança per mi, que encara no han cobrada, però que la cobraran, i a l’acte m’entrega la cantitat efectiva. ¡Vaja quin alè més llarg! i ¡que hi qued d’agraït an el Sr. Lluís Casesnoves! Mos n’anam ben peus alts i més xerevel·los a la fonda, quedant entesos amb l’amic Borrell per fer l’estudi del llenguatge d’ací, amb uns quants nois de deu a tretze anys que ell mos cercarà en haver dinat; i mos deixam fins a les dues. Cridam el Miquel, li pagam els dies que mos ha acompanyats i un dia i mig més per tornar-se’n a Esterri, a raó de 22,50 pessetes per dia, i puja prop de 200 pessetes, i n’hi donam cinc a ell per beure, i ben content que està; i dina i se despedeix de nosaltres i li estreny cap a la Vall d’Àneu. ¡Que Déu lo guard de perill i el faça un sant i bo!

¡Quina coincidència! Un senyor que dina devora nosaltres, que du la paraula amb tres o quatre conversant en castellà, me diuen que és mallorquí, un empleat, gran inimic dels catalanistes, i després sé que ha sabut que jo havia de venir ací i m’ha llevada la pell tot quant ha pogut, amb la llengua, com se suposa. Jo faç el desintès i esper que ell parli; no em diu mitja paraula, i jo el deix cantar en foraster, i parlam en francès amb el Dr. Schädel tot el temps del dinar. Pot ser que aquell subjecte prenga això com un atac meu a l’unitat nacional. Per part meua, ho pot prendre per lo que vulga.

Tot d’una d’haver dinat, mos compareix l’amic Borrell, mos n’anam a ca-seua, se presenten sis o set nois molt eixerits i de bon aspecte; els explicam de què es tracta, se’n fan càrrec aviat, i ja som partits el Dr. Schädel a aglapir la fonètica i jo la conjugació de la Pobla de Segur. ¡Hala qui hala i daça qui venga! mos passam tot lo sant capvespre replegant paraules i conjugant verbs; i aquells nois aguanten el foc com tot uns homes i sens demostrar gens de cansament. Mos hi pegam fins que hi veim, i a la fi feim el valdéu. En Borrell té preparat un refresc, i aquells nois se n’aprofiten de bona manera, i se’n van tot xalests, tot contents, tot botant.

Resulta que el dialecte de la Pobla perteneix del tot a l’alta muntanya; ve a esser una prolongació del de la ribera del Flamicell i s’acosta més an el d’Isavarre (Vall d’Àneu) que an el de Sort.

Anam a veure el Sr. Rector, conegut i amic meu de l’altra vegada que vaig esser ací (1902), i feim una bona conversada; i després cap a la fonda i a sopar.

Tornam trobar aquell empleat a la taula, sopant i conversant amb altres; saludam com demana la bona criança, ell correspon cerimoniosament, just ceremoniosament, i… com si jo fos de l’Indostan i ell del Congo. Jo m’hi seria arrambat, si no hagués sabut que jo li feia mal d’ulls i que no m’havia deixada part sana. Mai m’havia succeït trobar-me amb un mallorquí fora de Mallorca que no mos escometéssem ben coralment. ¡Oh les meravelles de l’unitat nacional ad usum centralistarum! Sí, així l’entenen aqueixa bona unitat, els centralistes! ¡Així uneixen ells, respirant odi, tirant llamps i pestes contra els espanyols que no pensen com ells! Sí, ells fan Pàtria odiant i malparlant dels germans de Pàtria; ells fan unitat decantant-se, fent-se lluny dels units amb ells per vincles tan naturals com el d’esser nats en el mateix tros d’Espanya. I lo bo és que a nosaltres mos volen fer passar per separatistes, jurant i perjurant que separatistes som, per bé que facem, allà on nosaltres unim els cors, aglutinam les ànimes, aplegam les intel·ligències en l’amor de la Pàtria, per enaltir i glorificar la Pàtria, i aquest sentiment, amor i entusiasme que ens ablama i enardeix, és per alçar, enaltir i glorificar un tros d’Espanya tan gran, tan important, com Catalunya, Balears i València, i per consegüent per alçar, enaltir i glorificar l’Espanya. De boca i de paraules poden estimar més Espanya els centralistes que nosaltres; de cor i d’obres no mos guanyen ells ni negú a estimar-la i a voler el seu bé, que és el bé de tots. És bo de fer, invocar el nom d’Espanya. Treballar desinteressadament per ella i sacrificar-se pel seu bé, això no és tan bo de fer. Invocar el nom d’Espanya per satisfer nefandes concupiscències i com a pavelló sagrat per tapar i passar mercancia averiada i putrefacta, és una atrocitat, un crim, un sacrilegi.

I que consti que no ho dic, ni molt menys, per aqueix empleat d’ací, de qui no més sé que la du de mi i m’ha llevada la pell, i jo no hi tenc res que dir, perquè no em consider indiscutible ni intangible; ho dic pels centralistes en general, els únics separatistes pot ser que hi ha formalment dins Espanya. Que són els qui la desjunten més, els qui la desfan més, els qui peguen més a dretes a fer-la bocins, per mi és evident de tota evidència.

L’amor a l’Espanya me fa esser regionalista i nacionalista; ho som perquè estic fondament convençut de que l’única solució salvadora, l’única solució d’Espanya està en el regionalisme. Mentres totes les regions i nacions que constitueixen, que integren l’Espanya, no es despertin, alçant-se resolta i enèrgicament i recobrant llur fesomia pròpia, reconstruint-se així com eren antigament, assimilant-se, això sí, totes les ventatges efectives i avenços reals dels temps moderns, estau-ne segurs, l’Espanya no s’alçarà de la seua actual postració, del seu ferest abatiment. I és la cosa més natural del mon. ¿Què és l’Espanya més que la suma de totes aquelles regions i nacions? Si els sumands són magres i van de redolons cap avall, si són morts o casi morts, ¿com ha d’esser grassa la suma? Com ha d’anar per amunt i viure polent i ufanosa? És de sentit comú.

Sobretot, deixem-ho anar, això, ara. I no em digueu que escupi fora de la trona amb lo que acab de dir, i que no tenga res que veure amb la filologia ni amb la llengua catalana. Prou que té que veure. La filologia catalana, la literatura catalana, no tenen altre aire a on alenar ni altre endret a on viure, que l’enaltiment i exaltació de Catalunya; el moviment polític catalanista els és tan necessari, tan indispensable, que sens ell no podrien viure a la llarga la nostra filologia ni la nostra literatura. Qui les ha de consolidar, ha d’esser el moviment polític catalanista; triumf definitiu d’aquest, ha d’esser el triumf definitiu d’elles. El qui no ho veja, és que és curt de vista. ¡Oh curts de vista, posau-vos les ulleres del bon sentit natural que Déu no ha negat a cap home del món!

Antoni M. Alcover, Dietari de l’excursió filològica 1906
(Barcelona: Proa, 2006), a cura de Maria Pilar Perea, pàg. 171-182