Antoni Llull Martí

Tisores i estisores són formes admeses en el diccionari normatiu, però a Mallorca tenim la varietat estidores. D’on prové aquest mot i d’on provenen aquestes diferències? Mirarem d’esbrinar-ho tot seguit.

Aquesta eina que avui en dia no sol faltar a cap casa, en temps antic només solien tenir-la els que exercien determinats oficis, com els tonedors. De fet, la paraula llatina tóndere, de la que en sortí el nostre tondre, és la que originà, indirectament, el nom de les tisores, que en llatí es deien fórfices, nom que ha produït l’italià fórbice (pronunciat fórbitxe) ‘tisores’. Les que en llatí es deien forfices tonsorias, ‘tisores de tondre’ acabaren dient-se només tonsorias, que en el català antic trobam amb la forma tosores, transformat després en tesores i finalment en tisores. Del mateix mot llatí provenen el castellà tijeras i el portuguès tisoiras.

El pas de tosores a tesores i d’aquest a tisores, s’explica per un fenomen que en fonètica es diu dissimilació, que és una tendència dels parlants a diferenciar en una paraula dos sons idèntics molt pròxims, transformant-ne un dels dos o fent-lo desaparèixer, per la qual cosa veim que les vocals ooe de la primera forma es convertiren en eoe i aquestes, en una altra etapa, en ioe. I com passaren les tisores a dir-se estisores? Sembla que la gent illetrada, que era la immensa majoria dels parlants a l’edat mitjana, quan sortiren aquestes formes, no distingia clarament quines eren les parts de l’oració gramatical, i així, «ses tisores» les devia sonar com «s’estisores», o «les tisores» com «l’estisores», i degué estendre’s la idea que el nom de la cosa era estisores, com en el cas de les tenalles, que a alguns llocs del Principat els diuen estenalles i a Mallorca estenaies. I en el pas d’estisores a estidores potser hi influí el gran nombre de noms femenins acabats en plural en -dores, com llevadores, portadores, filadores, etc., etc.

Antoni Llull Martí, Prenint el demble a les paraules (Palma: Documenta Balear, 2009), pàg. 141