Anna Torcal

Encara que ja no sóc un xitxarel·lo, tinc la fal·lera d’anar el primer dijous del mes al carrer Petritxol·li, a prendre una col·lació d’aquella excel·lent xocolata desfeta que em va tan bé per a l’al·lèrgia al pol·len. Quan hi penso, les pupil·les se m’il·luminen d’il·lusió. Ai las, mentre feia una llambregada a la col·lecció d’ombrel·les del número disset, una al·lota estrabul·lada, bel·ligerant com un aiatol·là, em va treure de les meves cavil·lacions i em va compel·lir a escoltar un al·luvió d’improperis. Era al·lucinant, de pel·lícula, sense un gram de cel·lulitis com les models de passarel·la, més bella que una amaril·lis, de cabells negres oscil·lants, llavis coral·lins i una arracada de pal·ladi al nariu esquerre. Amb una veu gens mel·líflua, em va amollar un al·legat il·lògic, però inapel·lable: «Libel·lista! No sóc de Brussel·les ni de Gal·les, ni de la riba del Mosel·la, ni tan sols il·licitana. Sóc de la il·lustre Cassà de la Selva, al·leluia!». Jo, que sóc un xic pusil·lànime, no hi entenia futil·la i estava tan descol·locat com si allò hagués estat escrit en ciríl·lic.

No vaig sentir-me al·ludit. Tanmateix, il·lús de mi, allò no era cap al·legoria ni cap bagatel·la. Llavors ella es va rebel·lar: amb la prestesa d’un il·lusionista va treure de la bossa una eina mil·lenària. La fàl·lica navalla va escintil·lar… Abans que pogués pronunciar una síl·laba, lleugera com una libèl·lula, me la va clavar amb precisió mil·limètrica entre l’axil·la i la mamil·la. Com si m’hagués arribat a la medul·la, vaig empal·lidir. Vacil·lant, vaig sofrir un col·lapse i vaig quedar estès, paral·lel al terra.

Miraculosament, tot i no sortir il·lès, vaig sobreviure a aquell atac tan bel·luí, propi d’un goril·la o d’un al·ligàtor. Vaig despertar dos dies després en un hospital lliure de legionel·la, dins d’uns impol·luts llençols de franel·la, amb un regust metàl·lic a les papil·les. M’havien sotmès a una desfibril·lació i m’havien instil·lat als capil·lars uns mil·ligrams de penicil·lina i d’altres substàncies emol·lients pal·liatives. Al meu costat, tot libant una camamil·la, s’havia instal·lat un mosso d’esquadra cavil·lós, d’aspecte poc intel·ligent, gens apol·lini, més aviat repel·lent, amb un mariol·lo constel·lat de llànties de mortadel·la, que em va flagel·lar a preguntes sense deixar que em refocil·lés en la mol·lície. La primera interpel·lació, en to col·loquial però sibil·lí, sense ni tan sols un salut protocol·lari, va ser: «La damisel·la bel·licosa, et va tranquil·litzar amb un somriure idíl·lic i acaramel·lat mentre t’impel·lia el coltell?»

Making of: el títol del relat (Debel·lat: ‘Vençut per les armes’, segons el DIEC),
reflecteix el que li esdevé al protagonista i alhora inclou la trava que conforma el text: la
utilització de la ela geminada, un dígraf peculiar del català que, per les meves experiències
amb castellanoparlants, és un dels trets de la nostra llengua que més els criden l’atenció.
A alguns els sembla tan exòtic com la þ islandesa…

Text guanyador del concurs «Xocolata desfeta a la manera del lector» basat en els
exercicis d’espill de Joan-Lluís Lluís al llibre Xocolata desfeta, publicat per La Magrana.
Vegeu-ne aquí el relat inicial