Anna Grau

Aquests dies a Madrid parlen tot lo dia de solucions salomòniques. I què és, una solució salomònica? Se suposa que hauria de fer vergonya explicar-ho. ¿No ho sap tothom? Però això era quan tothom era més o menys capaç de distingir el sostre de la Capella Sixtina del terra del McDonald’s. A veure quan comença a quedar clar que ser laic no equival necessàriament a ser ignorant. Tenir una mínima cultura general de les religions pot ser tan important per anar pel món com saber informàtica, català i valencià.

I al final, doncs, què era, una solució salomònica? El tòpic diu que una manera de quedar bé amb tothom. Curiós tòpic aquest, que s’inspira en una decisió que efectivament diuen que va prendre el rei Salomó, però que, lluny de quedar bé amb tothom, jo diria que és prou bèstia. A veure, si no: dues dones es disputen un sol nadó, i cada una assegura que és fill seu. Salomó es fa portar una espasa per tallar la criatura pel mig i repartir-ne equitativament els trossos. L’aspirant blavera diu que sí, encantada. La catalana s’ho fa tot a sobre i suplica que no, que el nen se’l quedi l’altra tinyosa, si vol; però per favor que no se’l carreguin.

Fi de la història? Tot al contrari, és just aquí que comença: Salomó, prenent nota de la diversa reacció, decideix que l’autèntica mare del nen només pot ser la que prefereix perdre’l a veure’l trossejat. Potser aquesta és la part de la història que a Madrid no se saben, amb això de no voler estudiar cultura de les religions: que una autèntica solució salomònica no és la que queda bé amb tothom, sinó la que sap quedar millor amb qui més s’ho mereix. Destriar qui de debò estima la llengua.

Avui, 15 de novembre del 2004