Màrius Serra

Definició

Mot o frase format per la transposició de les lletres d’un altre mot o una altra frase, com l’apel·latiu AVIDA DOLLARS que André Breton adjudicà a Salvador Dalí recombinant les dotze lletres del seu nom i cognom.

La tradició logologista nord-americana distingeix entre anagram (anagrama) i transposal (transposició), tot restringint l’ús del terme anagrama a les transpo­sicions que tenen un sentit aproximat al del mot de partida, com a «PIET MON­DRIAN = I PAINT MODERN». Les transposicions no tindrien aquest plus semàntic i es limitarien a la mera combinació de lletres (MONTSERRAT = TRASTORNEM; IMATGE = AGITEM…) a la manera dels jugadors d’Scrabble. El matís no ha prosperat gaire fora dels cercles especialitzats anglosaxons i la denominació ana­grama s’imposa per designar tots els tipus de combinació (ANAGRAMS = ARS MAG­NA).

Com en el cas de tots els artificis centrals de la ludolingüística, la casuística de l’anagrama és àmplia i hi ha diverses variants que han desenvolupat una tradició di­ferenciada. L’antigrama, per exemple, seria l’anagrama que revela un sentit contra­ri, com ara titllar els evangelistes d’agents del mal perquè en anglès «EVANGELISTS = EVIL’S AGENTS» o relacionar violència i amor perquè «VIOLENCE = NICE LOVE».

També destaca l’alfagrama, que designa la sèrie de lletres que conté qualsevol pa­raula posades en ordre alfabètic. Així, l’alfagrama de Barcelona és AABCELNOR, el de Girona AGINOR, el de Roma AMOR i el de gasto AGOST. Finalment, la pràctica anagramàtica ha estat un dels mètodes més productius de l’onomància. Un onograma seria el rearranjament de les lletres d’un nom per esbrinar el destí de qui el porta, com a «CLINT EASTWOOD = OLD WEST ACTION» o a «MÀRIUS SERRA = RES US RIMARÀ».

L’anomenada teoria dels anagrames del lingüista Ferdinand de Saussure s’allu­nya d’aquesta simplicitat combinatòria. Parteix d’una tria de fonemes aïllats en un poema i només després els recombina per formar una paraula clau. Saussure va donar dos noms més als seus peculiars anagrames: hipogrames i paragrames.

Origen

Anagrama prové dels termes grecs ana (contra, amunt, de nou) i grámma (lletra). La paternitat de l’anagrama és atribuïda al poeta alexandrí del segle III aC Licòfron de Calcis, conegut sobretot per la seva Alexandra, una obra obscura que ha estat celebrada per escriptors com Góngora, Joyce o els surrealistes. De Licòfron es conserven dos anagrames a partir de les lletres contingudes en els noms de dos monarques: Ptolemeu i Arsínoe. Πτολεμαϊος = απο μελιτος , ‘de mel’ (PTOLEMAIOS = APO MELITOS); Αρσινοη = ϊον ‘Ηρας , ‘viola d’Hera’ (ARSINOE = ION ERAS).

Segons A. Ross Eckler els primers transposals no van aparèixer als Estats Units fins a la dècada dels 1920, als butlletins de la NPL (National Puzzler’s League). Per la seva banda, Bartezzaghi documenta les primeres passes ludolingüístiques de l’ordre alfabètic i n’atribueix la idea a Nicholas Temperley a pri­mers dels 1960. Almenys així ho recollia Martin Gardner a la seva columna del Scientific American l’any 1965. Però aquell mateix any Dmitri Borgmann, al llibre fundacional de la logology nord-americana, ja buscava els alfagrames més llargs en llengua anglesa. De tota manera, Bartezzaghi afirma que el nom alfagrama no apareix fins a l’any 1974 a les pàgines de la revista italiana d’enigmística clàssica Il Labirinto.

Extret de Màrius Serra, Verbàlia. Jocs de paraules i esforços de l’enginy literari
(Barcelona: Empúries, 2000), pàg. 98-99