Josep Pla aplica l’adjectiu irruent sobretot a la tramuntana o a altres fenòmens meteorològics:

La tramuntana més irruent se sol entaular en trobar-se el paisatge pràcticament immòbil —cosa que no exclou pas l’existència d’un aire molt petit de la mateixa direcció, tan petit que a penes fa oscil·lar el fonoll o la canya d’un marge. De cop i volta, se sent el soroll del tren que passa avall. No hi ha, davant els vostres ulls, res que sembli justificar-lo. I és per aquesta raó, és clar, que l’efecte que produeix és literalment impressionant. Gireu la vista als quatre vents i hi veieu la naturalesa en una perfecta immobilitat. Després, al cap de pocs moments, arriba el vent amb un ímpetu fabulós i us fa el mateix efecte que si rebéssiu una gran trompada.
   —Notes disperses (1969)

El mestral, sobretot el de l’hivern, quan està afectat pel Pirineu i sobretot pel Canigó gelat, és un vent terriblement irruent, molt fred, bruelador i xisclador, sense defensa, perquè entra a tot arreu i és capaç de fer tots els estralls. Aquest és el gran vent de l’Empordà, el fenomen meteorològic més important del nostre país, el desfermament total.
   —Les hores (1971)

Més a l’esquerra, sota la polar, el far de Roses feia unes resplendors moribundes, ofegades en l’atmosfera espessa. Les llums de Roses apareixien, de vegades, sobre els escumalls de l’onatge irruent.
   —Les hores (1971)

Però un moment: mirin de trobar un dia clar, net, d’una visibilitat perfecta. No són pas tots així. Hi ha dies tèrbols, empastifats, fracassats. Tractin de trobar, si poden, un dia de tramuntaneta. Si és irruent, mirin que el vent no se’ls emporti.
   —Notes del capvesprol (1979)

Però també l’usa en altres contextos:

Els judicis que [Josep Pijoan] fa sobre les persones, judicis directes i sarcàstics, tenen, sovint, la parcialitat de la passió irruent i no gaire equilibrada.
   —Tres biografies: Joan Maragall, Josep Pijoan, Francesc Pujols (1968)

M’hauria agradat de suggerir-li la lectura d’alguna pàgina de la «Crònica» escrita amb l’habitual entusiasme, l’estil ràpid, irruent, sempre graciós, una mica eixelebrat, de Ramon Muntaner o el retrat del Conqueridor que Bernat Desclot posà en la seva «Crònica».
   —Navegació d’estiu, dins Aigua de mar (1966)

La paella valenciana és un plat excel·lent, però el plat s’ha popularitzat tant i ha entrat en una voga tan irruent, que les paelles valencianes d’imitació abunden amb una procacitat excessiva. Els valencians es queixen, i amb raó.
   —El meu país (1968)

Era evident: el Dr. Cartanà volia construir un seminari per resoldre el problema de les vocacions. Per això va començar a vendre béns del Bisbat a qualsevol preu, amb una irruent activitat.
   —Per acabar (1992)