Cal distingir etimològicament de l’adjectiu altus [d’on prové alt -a] la interjecció alto del llenguatge militar, provinent en última instància de l’alemany halt id. (imperatiu de halten ‘detenir, aturar’) i que igual que a les altres llengües romàniques ens arribà durant les guerres del segle XVI, segurament més per conducte de l’italià alto que del castellà alto, als quals es deu l’afegiment de la -o; de seguida prengué també el valor substantivat de fer alto, que ja tenim en una relació rossellonesa de 1597 («Alf. Corço, ab son ecèrcit, està detingut y ha fet alto – – – en lo Pont St. Spirit»); amb el valor primitiu d’interjecció, apareix en vells romanços: «li diu — Alto a n-el rey! / — se desenveina l’espasa / Pau Gibert – – -» (que segons els fets deu ser de mitjan segle XVIII.
Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. I, pàg. 230
Comentaris recents
fer més por que una pedregada
Cert, jo de la meva mare sempre he escoltat aquest...
espasa
És la primera vegada que veig que ESPASA és o po...
esfreixurar
Sinònim de desbutzar....
pelar
Arran del mot d'avui he descobert la revista El Pr...
esfreixurar
El passatge d'Amadeu Cuito molt oportú en aquests...