Cal distingir etimològicament de l’adjectiu altus [d’on prové alt -a] la interjecció alto del llenguatge militar, provinent en última instància de l’alemany halt id. (imperatiu de halten ‘detenir, aturar’) i que igual que a les altres llengües romàniques ens arribà durant les guerres del segle XVI, segurament més per conducte de l’italià alto que del castellà alto, als quals es deu l’afegiment de la -o; de seguida prengué també el valor substantivat de fer alto, que ja tenim en una relació rossellonesa de 1597 («Alf. Corço, ab son ecèrcit, està detingut y ha fet alto – – – en lo Pont St. Spirit»); amb el valor primitiu d’interjecció, apareix en vells romanços: «li diu — Alto a n-el rey! / — se desenveina l’espasa / Pau Gibert – – -» (que segons els fets deu ser de mitjan segle XVIII.
Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. I, pàg. 230
Comentaris recents
berba
Millor verbes, que és el mateix....
mitjan
Aleshores, a mig camí o a mi...
coll
Dissabte 17 de maig va tenir lloc la neteja, com c...
a coll
A coll també és un terme emprat...
escurar-se el coll
A Palafrugell tenim tos de missa de sis...