Albert Vidal

La dita es refereix a un personatge molt conegut a Barcelona en una època en què la popularitat es guanyava en base a la insistència, no pas per sortir uns quants dies en qualsevol programa televisiu. En aquesta ocasió parlem d’en Bufa, un beneitó que es passejava per la ciutat quan tot just s’instal·lava l’enllumenat públic de gas, durant la dècada de 1840-1850.

Barcelona va ser la primera ciutat de l’Estat espanyol a utilitzar gas per il·luminar els carrers, gràcies al fluid subministrat per la Societat Catalana per a l’Enllumenat de Gas, empresa fundada el 1843. La conducció del gas ja es feia de manera subterrània, amb canonades emplaçades sota les voreres, des d’on partien ramals per arribar als fanals, la majoria dels quals eren penjats d’un suport fixat a les façanes de les cases. També n’hi havia de columna, que esdevindrien els més populars.

El gas va ser decisiu per al desenvolupament de l’economia moderna catalana, que d’aquesta manera podia superar la dependència del vapor. Amb la industrialització, Barcelona va créixer espectacularment: si l’any 1847 el cens de la ciutat era de cent vint-i-cinc mil habitants, dos anys després s’havia incrementat de quaranta-mil, procedents dels grans contingents d’immigrants atrets per l’obertura de fàbriques i tallers de tota mena. El gremialisme menestral anava desapareixent, per donar pas a les iniciatives industrials de gran envergadura, potenciades per una nova classe social, la burgesia.

Tornem, però, al nostre personatge, en Bufa, un home tan alt que arribava sense dificultat a la flama dels fanals i podia apagar-les d’una simple bufada, especialitat que li va donar el malnom. Es diu que, quan estava engrescat, seguia els fanalers que encenien l’enllumenat, per mitjà d’una llarga perxa amb un ble encès al capdamunt, i els apagava sistemàticament, activitat que li costà més d’una estomacada. La canalla el seguia, l’aclamava i repetia amb insistència la cantarella: bufa!, bufa!

Albert Vidal, Per què diem… L’origen de 100 dites populars (Albertí Editor, 2016), pàg. 101-102