Albert Vidal

L’origen de la frase es remunta a un vell costum de la pagesia, avui ja perdut, quan es disposaven els tractes per a un festeig. Era costum que el noi que pretenia una noia anés a fer una visita a casa seva, per parlar del dot que els pares d’ella li donarien i del que els pares d’ell aportarien al casament.

Un cop feta aquesta primera trobada, sovint s’acordava tornar a fer una segona visita al cap d’unes setmanes i, durant aquest temps, cada família feia les indagacions oportunes sobre l’altra.

Si es trobava que el futur casament no era convenient per al noi, segons el parer de la seva família, es buscava una bona excusa per no fer la visita prevista dies enrere i, amb això, tothom es donava per entès. Si al contrari, era la família de la noia la que no veia amb bons ulls el casament, procurava no haver de dir-ho amb paraules: quan arribava el dia previst, se servia als visitants un plat de carbassa. D’aquesta manera, el pretendent sabia que no hi havia res a fer.

A les comarques lleidatanes, amb el mateix significat, se solia utilitzar la fórmula donar garronada, perquè durant l’àpat se servia un guisat de garró. En alguns indrets també se’n deia donar pota, ja que el garró és una part de la pota del bestiar.

De tota manera, el costum d’anunciar el mal resultat d’una pretensió amorosa —o el fracàs en els estudis— per mitjà d’una carbassa potser és molt més antic i es remuntaria a l’antic Egipte, on ja s’utilitzava el fruit de la carbassera com a símbol de desengany o esperança fallida.

Albert Vidal, Per què diem… L’origen de 100 dites populars (Albertí Editor, 2016), pàg. 59-60