Albert Pla Nualart

Fins ara hem vist casos d’aglutinació en què la forma final és fonèticament igual que la inicial: a l’hora / alhora, si no / sinó, al menys / almenys. Però n’hi ha d’altres en què és diferent perquè, pel camí, alguna vocal tònica passa a àtona o alguna àtona es perd. Seria el cas de pot ser / potser (en oriental, la o passa a sonar u ) i de si us plau / sisplau (es perd la u).

Joan Solà va batallar tota la vida pel sisplau i avui fem servir sisplau la majoria de mitjans i molts escriptors i traductors, però la normativa li tanca la porta en una mostra més de les dificultats de l’IEC per posar-se al dia. La fitxa de l’Optimot Sisplau o si us plau? diu primer que «actualment utilitzem» si us plau per a totes les persones gramaticals, però afegeix després que us pot variar segons a qui ens adrecem, i en dóna un exemple: «Anna, deixa’m un euro, si us plau / si et plau».

Però si et plau és un arcaisme del tot detonant en aquesta frase. I la fitxa (que és, recordem-ho , divulgació normativa pagada per tots) acaba així: «La normativa no recull la grafia reduïda sisplau, que s’usa en contextos informals». Informals, afegeixo jo, com el de la frase de l’exemple. No acceptar sisplau té diversos efectes negatius: indueix a una pronúncia afectada i irreal, fa que no distingim entre les formes conjugades (arcaiques) i la invariable (actual) i posa més difícil a sisplau plantar cara a un potser menys genuí per favor.

Publicat originàriament a l’Ara, 14 de març del 2011