Barrufar  “La gràcia del llenguatge inventat dels barrufets és que el lector l’ha d’interpretar”

Museus  “No crec que un museu del còmic sigui necessari, podem passar sense, però sí positiu”

Diable  “Barrufet és un dels noms del diable a Mallorca”

ISRAEL PUNZANO

Gràcies a l’escriptor i traductor Albert Jané (Barcelona, 1930), els lectors van poder gaudir aviat de les aventures dels schtroumpfs de Peyo en català. Jané els va rebatejar amb el nom de barrufets i es va inventar el seu barrufallenguatge. Ell va ser l’encarregat d’adaptar les històries d’aquests populars personatges per a la revista Cavall Fort, de la qual també va ser director. Amb una memòria privilegiada, Jané parla del 1967 com si fos ahir.

Quan va descobrir els barrufets?

Dins del món del còmic, el barrufet és un cas típic de personatge secundari amb tantes possibilitats que esdevé el personatge principal. Originalment eren els secundaris d’una història de Jan i Trencapins que es va publicar l’any 1967 a Cavall Fort. Portava per títol La flauta dels sis forats, però després es va dir La flauta dels sis barrufets. Era una història una mica màgica ambientada a l’Edat Mitjana. Allà sortien per primera vegada aquests personatges que viuen en una mena de microcosmos i que tenen un llenguatge especial. Van aparèixer encara en alguna història més de Jan i Trencapins, però van tenir un gran èxit i aviat es van independitzar fins a ser protagonistes d’una llarga llista d’àlbums. Peyo, el seu creador, era un gran dibuixant i un gran guionista.

Per què va optar pel nom de barrufets i no va adaptar fonèticament l’original, schtroumpfs, com sí que es va fer en altres països?

Barrufet és un dels noms del diable a Mallorca. Em va fer gràcia. Importava, a més, que el nom permetés un verb, en aquest cas barrufar, que és un verb inventat. També rememorava de lluny el nom d’un popular personatge català, el Patufet. Per tant, hi havia la voluntat de seguir una certa tradició. La gràcia del llenguatge inventat dels barrufets és que el lector l’ha d’interpretar. Per això, a l’hora de traduir, recorria molt sovint a locucions verbals en què el verb el substituïa per barrufar, però el complement de la locució era el normal. En realitat és en el terreny de les frases fetes on més es pot aconseguir un parlar barrufet que sigui comprensible: anar a barrufar la boira, barrufar cullera, barrufar-se la son de les orelles, barrufa que fa fort… 

Semblen innocents, però fa poc es va publicar un assaig a França en què es deia que la societat dels barrufets és una utopia totalitària amb reminiscències estalinistes i nazis.

Em sembla una interpretació falsa i radical. Un sociòleg es dedica a això i alguna cosa ha de trobar. Però al meu entendre, un autor de còmic el que busca és l’eficàcia narrativa. Al mateix Jan i Trencapins, el rei ha estat objecte d’interpretacions antagòniques. D’una banda, aquest rei, que és una mica ridícul, s’interpreta com una crítica al sistema monàrquic. Però d’altra banda també el consideren una exaltació de la monarquia perquè és benèvol. De qualsevol història es pot treure la interpretació que es vol. El que es dedica a crear històries de ficció pateix una tortura.

Quina tortura?

Víctor Mora, el pare del Capitán Trueno, em va dir una vegada que posava el paper a la màquina d’escriure i llavors pensava: “I ara… què cony escric aquí jo?” Aquesta és la tortura del creador.

Considera necessari un museu del còmic a Catalunya?

Necessari? No diria tant, però sí positiu. En realitat tot és necessari o de tot en podem prescindir, també passaríem sense. Però tot el que sigui conservar patrimoni em sembla positiu.

Cavall Fort, que farà 50 anys al desembre, va tenir problemes de censura amb els barrufets?

A Cavall Fort, no. L’únic problema que vam tenir amb la censura va ser un article sobre el mercat comú, que al final no es va poder publicar. Era l’any 70. Amb el còmic no hem tingut mai cap problema. Ara, a més de Cavall Fort, vam crear una col·lecció de còmics en què volíem publicar algunes aventures dels barrufets. Un d’aquests àlbums portava per títol Le Schtroumpfissime. La veritat, allò semblava una caricatura de Franco. L’hauria d’haver traduït com El Barrufetíssim, però això remetia massa a generalíssim i el vaig traduir com El senyor de barrufet. Va passar sense problemes, malgrat que feia mofa d’una dictadura. És curiós, però en aquella època la idea propagada pel règim era que no teníem dictadura, sinó una democràcia orgànica. Per tant, no se sentien al·ludits per caricatures de les dictadures com aquesta. Vés a saber.

Una mica més i no tenim traducció catalana de la pel·lícula dels barrufets. La culpa és de les majors?

El problema del cinema en català és el públic. Si una cosa té demanda, l’oferta no falla. Hi ha gent que no ho admet i adopta una posició victimista, però no hi ha manera de sortir-ne. Per exemple, quan es va estrenar Pocahontas hi va haver una campanya per aconseguir que es doblés. Aquell mateix Nadal nosaltres, els de Cavall Fort, vam estrenar dues pel·lícules en català i no hi va anar ningú.

Quin és el seu barrufet favorit?

El de les ulleres. És moralitzador, però sempre fa el ridícul.

Publicat al diari Ara el 29 de juliol del 2011