Albert Jané

Al delit de caminar s’hi afegeix el delit d’aturar-se. Hom pot sentir-se orgullós —ingènuament orgullós— de les grans caminades que ha fet, quan les cames i la manxa del pit responien, naturalment. És la part més purament esportiva de caminar. Per damunt hi ha la satisfacció d’haver resolt correctament un itinerari complicat. Dit d’una altra manera, la llarga caminada pot no obeir sinó a la necessitat de completar un itinerari, que no es podia deixar inacabat, car el temps disponible no permet sempre de quedar-se allí on un creu que aquell dia ja ha caminat prou. I després, un cop els itineraris ben sabuts i dominats, les bones caminades han pogut alternar amb les grans pauses, amb la lentitud que permet d’assaborir, fins a saturar-se’n, la contemplació de tots els detalls del trajecte. Diria més, fins a impregnar-se d’aquells indrets que en una primitiva excursió havíem travessat rabents. Recordo, per exemple, la meva quarta ascensió al puig de Bassegoda. En les ascensions anteriors no m’hi havia pogut estar sinó curtes estones, perquè l’itinerari manava. Però aquella vegada vaig fer la pau, perquè m’hi vaig estar ben bé sis hores.

Albert Jané, Els camins irresolts (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986), pàg. 11-12