Això s’acabarà com el rosari de l’aurora

Abans havia estat costum molt estès de celebrar, durant tots els diumenges d’octubre, l’anomenat Rosari de l’Aurora, una processó que sortia de bon matí de les parròquies, en el decurs de la qual la gent resava el rosari i cantava els Goigs de la Mare de Déu del Roser. A Girona, per cert, hi hagué un popular Rosari de l’Aurora, que s’iniciava a la catedral, que baixava a la Vall de Sant Daniel i que tornava al seu punt de partida, on quedava dissolt. En aquella època, el citat Rosari de l’Aurora gironí s’acabava pacíficament, cosa que no succeïa en molts dels que es feien arreu del país, atès que s’hi produïen aldarulls i concloïen a cops de pal. D’aquí ve la cèlebre frase, que ens arribat ben fresca fins als nostres temps, «acabar com el Rosari de l’Aurora», que hom diu quan alguna cosa té un final desastrós.

Segons l’historiador Antoni Pladevall, fou el moviment revolucionari del mes de setembre del 1868, que suposà l’exili de la reina Isabel II, el que propicià aquells aldarulls. Així, a les pàgines de la Gran Enciclopèdia Catalana, hi explica el següent: «Un dels primers signes anticlericals del 1868 fou l’intent de desbaratar i d’impedir a Barcelona i a d’altres llocs els rosaris de l’aurora, intent que originà autèntiques baralles campals entre devots i agitadors». D’altra banda, també hi ha qui conta que, si aquelles processons restaven sempre inacabades, era a causa del fet que, de tornada, els devots que hi assistien solien abandonar-les, bé perquè passaven per davant dels seus domicilis particulars i s’hi quedaven, o bé per algun altre motiu, com el d’al·legar que estaven fatigats i carregats de son.

  • Emili Casademont i Comas, «El Rosari de l’Aurora» (Diari de Girona, 9 d’octubre del 2011)

Mot relacionat