Agustí Pons

Nèstor Luján és allò que més s’assembla, en el nostre àmbit cultural, a aquells grans homes de lletres que defineixen, ells tots sols, una època històrica determinada. Aquests grans homes de lletres solen ser importants per la seva obra, per la influència que irradien, pel mestratge que exerceixen. L’existència d’aquests grans homes de lletres sembla inseparable d’un àmbit literari ric i potent, amb capacitat per crear plataformes de comunicació sòlides i duradores. La singularitat de la figura de Nèstor Luján és que creix i es desplega en un àmbit literari i periodístic restringit en què no semblen donar-se cap de les condicions que fan possible que els grans homes de lletres acabin per ocupar el lloc que, per vocació i mèrits propis, els correspon. És a dir, l’evolució del periodisme català no porta a l’aparició de figures com Nèstor Luján perquè la gran tradició del periodisme català, i en català, s’estronca el 1939 i en aquest any fatídic comença una travessia del desert que deixa sense referents les noves generacions i endinsa la professió en un camí d’oprobi professional i literari. El periodisme d’idees de Rovira i Virgili; el periodisme social que havia introduït Carles Sentís; els anys dels grans corresponsals, com ara Pla i Eugeni Xammar, tot això queda pràcticament esborrat del mapa. La professió recula fins a posicions que podrien arribar a semblar grotesques si no fossin realment tràgiques.

També es perd el periodisme literari de Mirador. Per Mirador havien passat, abans de la guerra civil, els grans escriptors del moment, amb Josep M. de Sagarra al capdavant. Quan, a partir del 1939, es consolida, a Barcelona, la revista Destino, els seus dirigents, i en especial Josep Vergés, que en serà l’ànima durant molts anys, prenen com a model la revista Mirador. De Josep Palau a Sebastià Gasch, de Manuel Brunet a Joan Cortés, el Destino de la postguerra serveix de refugi a aquells homes de ploma que havien col·laborat a Mirador i que, un cop acabada la guerra civil, s’havien quedat sense cap plataforma on poder continuar escrivint d’una manera més o menys professional. En alguns casos, per exemple en el de la crítica cinematogràfica, Destino, a més, exercirà un paper de pont entre els qui començaren el gènere a Mirador, Josep Palau, i les aleshores noves generacions com Miquel Porter.

Nèstor Luján entra a Destino el 1943, als vint-i-un anys, i s’hi està fins al 1975. Coneix, de prop, els grans noms de la literatura catalana: Josep Maria de Sagarra, capaç de recitar, naturalment en italià, paràgrafs sencers de la Divina Comèdia; Josep Pla, de qui esdevindrà amic i confident —dins la distància que Pla posava sempre a l’amistat—; Joan Estelrich, a la biblioteca del qual es familiaritzarà amb els clàssics. Coneix, també, els grans periodistes del moment com Santiago Nadal —que acaba a la presó per un article publicat a Destino—; i escriptors d’altres àmbits com ara Pío Baraja, Álvaro Cunqueiro, i els nous valors de la postguerra, molts d’ells vinculats a l’editorial Destino, des d’Ana María Matute a Francisco Umbral, que s’iniciarà com a columnista a la revista.

En aquest context, Nèstor Luján acabarà fent-se un personatge singular, absolutament atípic. D’una banda, es declara fervorós epicuri i procura practicar els plaers de la vida sense ostentació però amb constància. És ell qui, a través del periodisme gastronòmic, educa el paladar d’Espanya quan aquesta comença a sortir de la gana. Aquest epicureisme no li impedeix, però, un compromís professional que molts, en aquells temps, defugen. En els anys immediatament posteriors a la Llei de Premsa, Nèstor Luján, com a director de Destino, és repetidament expedientat i sancionat fins que una condemna d’un any de presó dictada pel Tribunal de Orden Público l’obliga a deixar formalment la direcció de la revista. Una mica a la manera del gran periodista italià Indro Montanelli, Luján sembla no poder evitar situar-se contracorrent: demòcrata en temps de Franco; obert a la col·laboració amb l’esquerra en temps que aquesta no tenia cap plataforma ni cap possibilitat de manar; un cop recuperades les institucions democràtiques, torna a exhibir un sentit de la llibertat individual que xoca frontalment amb la imparable penetració de l’Estat en la vida quotidiana del ciutadà.

Com a novel·lista, i com a novel·lista en català, Nèstor Luján també ha demostrat la seva condició de gran home de lletres. La seva versatilitat neix d’una curiositat literalment insaciable —la xafarderia és el motor de la literatura, deia Josep Pla— i aquesta versatilitat és la que li permet d’escriure sobre temes històrics i actuals; sobre el rutilant Casanova i el misteri de Mayerling; sobre els anys quaranta i cinquanta i les grans figures de la política i la cultura que ha conegut; sobre la història de les mitges negres i sobre les tres jornades més glorioses de cuina. Nèstor Luján ha après l’ofici al costat dels grans mestres i per això la seva vella aspiració ha estat la mateixa de Sciascia: escriure de manera succinta, precisa i concisa. Sciascia, sicilià, va ser un escriptor molt atent, com també ho ha estat Nèstor Luján, a la màxima de Montaigne: «Ningú no està lliure de dir estupideses; allò realment greu és dir-les amb èmfasi».

Nèstor Luján, escriptor del mes, octubre 1995, Institució de les Lletres Catalanes