Abelard Saragossà

En aquesta secció, reflexionarem sobre dos qüestions: saber si Bernat i Baldoví s’identifica com a valencià (§1.2.1) i mirar si defén l’ús de la llengua del seu poble (§1.2.2). He posat reflexionar (i no analitzar) perquè l’estudi de la identificació social i de l’adhesió a l’ús del valencià demana, més que un capítol, una investigació sencera. A més, no és fàcil valorar socialment l’autor huitcentista de Sueca, com observa Nicolás (2002: 239): «Ja ho advertia Joan Fuster […], la significació social i sociolingüística de Bernat i Baldoví no s’hauria de reduir a la inclusió expeditiva en la categoria del xaronisme autocomplaent: ha d’haver-hi unes virtualitats afegides, un plus de sentit històric, que en part se’ns escapa i en part es resisteix a la tipificació fàcil». Els lectors que vullguen aprofundir en la identificació amb la societat valenciana i amb el valencià, poden consultar Archilés i Martí (2002), Ballesteros (2002), Nicolás (2002) i Simbor (2002). Ací, ens limitarem a una visió panoràmica.

Com els valencians del segle XIX, Bernat i Baldoví posava el sentiment de valencianitat dins del sentiment d’espanyolitat. Mirem com ho expressen dos historiadors valencians parlant de dos personatges coetanis del nostre autor:

1. Construcció de la valencianitat a partir de l’espanyolitat

a) Boix, com Bonilla, concebia la recuperació del passat i de la llengua d’una manera gens antagònica al patriotisme espanyol. Són dos mostres excel·lents de com la construcció, fragmentària i contradictòria, de la identitat valenciana (o almenys la mera possibilitat de comptar amb materials per a fer-ho) es va fer des de dins del patriotisme espanyol. (Archilés i Martí 2002: 58)

Si adoptem una perspectiva històrica, ens haurem de preguntar què s’havia fet del sentiment identitari que devia haver creat el Regne de València; perquè, la direcció de la pròpia societat durant cinc segles, prou que degué afavorir la formació d’un sentiment identitari, fóra quina fóra l’extensió i la intensitat que tinguera. Però, tornant al segle XIX, la qüestió és que no hi havia oposició entre els sentiments de ser valencià i ser espanyol. Sobre eixa base, cal dir que l’autor de Sueca no actuava com aquells que prenen el nom d’Espanya per a negar el poble valencià, com ara els qui volen impedir que parlem en valencià amb el maquillatge d’anomenar el castellà com a espanyol i dir-nos: «Si eres español, ¿por qué no hablas en español?». En canvi, és una obvietat que, si València o Galícia formen part d’Espanya, seran espanyoles les llengües pròpies de València i de Galícia. També pretenen aconseguir el mateix objectiu amb aquella afirmació que vol reservar tota la cristiandat del món per al castellà: «¡Habla en cristiano!».

En el cas del nostre personatge, el fet de sentir-se espanyol no era antagònic amb el fet de sentir-se valencià i identificar-se amb la seua societat i la seua llengua. A més, no era un valencià localista. En la seua obra, les referències que fa són al conjunt del territori valencià, tant des d’una perspectiva global com d’una manera detallada. Així, la terra valenciana és anomenada amb dos paraules, regne i país: El meu país, que l’únic que té de bonic i d’agradable és el cel i la terra / La cantada esta passa en el poble de Favara, en el Regne de València. En (2a), hi han més citacions. Al costat de les referències al conjunt del territori valencià, els lectors de La Dolçaina troben esmentades moltes poblacions valencianes: Alacant i Alzira, Alcoi i Xàtiva, Vinaròs i Gandia, Torrent i Elx, etc., etc. Mireu les poblacions que he reproduït en (2be):

2. Referències al territori valencià (a) i a poblacions valencianes de totes les comarques (b-f)

a) Nom aplicat al territori valencià: regne (i, ii) i país (iii, iv)

 i.      La cantada esta passa en el poble de Favara, en el Regne de València (p. 75)

ii.      Jo sé (i saben tots) que en València i en el seu regne hi han persones de bona educació (D.130)

iii.      Una persona d’alta categoria, molt coneguda en la província de València per la seua afició a les coses del país i per la filantropia amb què procura promoure la prosperitat de la indústria i de l’agricultura entre els seus paisans, ens escriu… (D.25)

iv.      El meu país, que l’únic que té de bonic i d’agradable és el cel i la terra (D.131)

b) Els pobles de la Marina es queixen molt amargament del poc preu que tenen enguany les panses (D.15)

c) Elx (D.80), Alcoi i Cocentaina (D.94), Ibi i Castalla (D.171)

d) Reclamen La Dolçaina de Xàtiva, de Torrent, de Benidorm, d’Alacant (D.176)

e) Cullera, Alzira, Algemesí, Gandia, Vinaròs i Ibi (D.204)

f) Comiat als subscriptors de La Dolçaina (D.201)

i. Ans d’eixir-se’n del carril, La Dolçaina ha de donar les gràcies als subscriptors d’Onil, Ibi, Muro i Cocentaina.

ii. Als d’Alcoi, Elx, Crevillent, Biar, Castalla, Alacant, Xàtiva, Bocairent, Albaida, Alfàs, Ontinyent, Callosa i Vilamarxant.

iii. Als de Sueca i de Cullera, Oliva, Pego, Gandia, Canals, la Font de la Figuera, Peníscola, Llíria, Alpera, Piles, Dénia i l’Olleria.

iv. Als de Xeresa i Catí, Benigànim, la Jovada, Albalat, Algemesí, Benimarfull, Benialí, Otos, Oliva i Vallada.

v. Als d’Alzira i Carcaixent, Silla, Riola i Requena, de Catarroja i de Torrent, Castelló del Duc, Moixent, Aigües, Tàrbena i Villena.

iv. Als de Càrcer i d’Alfafara, Bunyol, Benidorm, Carlet, Xàbia, Alberic, Ondara, Xilxes, Morvedre, Almenara, Russafa i Benimaclet.

vii. Als de Castells, Castelló, Nules, sant Mateu, Morella, Vinaròs, Benicarló, Monòver, Benifairó, Rafelcofer i Estivella.

g) Ahir, li va preguntar / a un xiquet sa mare en Tous: / «¿Què vols, fill, per a almorzar? / ¿Et faig llonganisses o ous?» / I ell, molt espavilat, li contestà: «Faça’m ous amb llonganissa» (D.15)

Ara bé, la prova més forta que he vist de la unió que hi havia entre Bernat i Baldoví i el conjunt de la societat valenciana apareix al final de La Dolçaina. Abans de tancar la revista, escriu huit estrofes en què pren comiat dels subscriptors, i trobem citades poblacions de totes les comarques valencianes, de vora mar i de l’interior, del nord, del centre i del sud, de grans i de menudes. De fet, en cita cap a un centenar. Si els lectors tenen la paciència de llegir les poblacions valencianes reproduïdes en (2f) i van pensant en quin lloc es troben, faran molts viatges per tot el País Valencià: aniran de Villena a Oliva; baixaran a Benidorm i se n’entraran cap a ponent fins a arribar a Monòver; s’encaminaran avall cap a Crevillent i, d’un bot, se n’aniran a l’extrem nord, a Vinaròs, d’on pujaran a Morella. Anant per l’interior, aplegaran a Requena, des d’on baixaran fins a Almenara i el seu estany; i, passant per l’antic Morvedre, descansaran en l’horta de Benimaclet, perquè tot seguit esperen moltes poblacions de la Ribera, de la Costera, de la Vall d’Albaida i de les muntanyes d’Alcoi.

A pesar que Bernat i Baldoví anomena vora cent poblacions valencianes, en una nota diu que en el poemeta no ha posat tots els pobles i ciutats que tenen subscriptors a la revista la Dolçaina, i en cita huit més i tres etcèteres. També informa sobre la quantitat de subscriptors que hi havien en les ciutats més importants: València, 350; Madrid, «cent i vint»; Sueca i Xàtiva, «sobre huitanta» (D.202). Per cert, es veu que per al nostre autor totes les comarques valencianes parlaven en valencià, ja que fa parlar en valencià a una dona de Tous: «¿Què vols, fill, per a almorzar? / ¿Et faig llonganisses o ous?» / I ell, molt espavilat, li contestà: «Faça’m ous amb llonganissa»; vegeu el diàleg complet en (2g). Les referències toponímiques es completen amb els destinataris de les seues revistes, que som els valencians, com podem comprovar en 3:

3. A qui destina les seues obres Bernat i Baldoví

a) [el document citat està redactat en Madrid, cosa que justifica el primer grau dels adjectius demostratius] En esta cort de Madrid, ciutadans valencians, hi ha en les cuines una gerra o dos (D.88)

Un altre exemple: un suecà va a buscar faena a Madrid, li ix la cosa molt malament i, quan arriba al final de la història, dóna un consell als «valencians»: ¡Valencians, escarmenteu / amb això que em passà a mi!; en (5b), trobareu la citació completa.

Tornem al principi per a recuperar el solc. El nostre autor es sent valencià i escriu per als valencians. Però també es sent espanyol. A més, era una persona que tenia ideals socials. Lluitava per una Espanya clara, justa i democràtica, valors inseparables de característiques personals, com ara la necessitat de practicar la prudència i la reflexió. Mirem com ens dóna eixe consell l’escriptor de Sueca:

4. Necessitat de ser prudents i reflexius

a) Abans d’ensenyar als altres la llengua per baix del nas, lliga’t bé les espardenyes i pensa un poc què faràs (D.23)

Enfront dels seus ideals de justícia i de respecte, es troba una societat corrupta i, com a conseqüència, el periodista es sent decebut: Tres coses li sobren a tothom que vullga progressar: la formalitat, l’honra i el saber; en (5b), n’hi ha un altre exemple. Una de les martingales dels corruptes és amagar el seu egoisme darrere d’una professió de fe al nacionalisme espanyol, com podem comprovar en la citació de (5c), que convé llegir atentament de cap a cap perquè és extraordinària:

5. Corrupció social, nacionalisme espanyol i egoisme

a) Tres coses li sobren a tothom que vullga progressar: la formalitat, l’honra i el saber (D.20)

b) [un suecà que va a buscar faena a Madrid, acaba la seua història així] ¡Valencians, escarmenteu / amb això que em passà a mi! / I cregau que, per ací, / s’ha acabat l’amor de Déu. / No vingau mai a pretendre / a la vila de Madrid, / perquè, si no, fins i tot el llit / al final haureu de vendre (D.154)

c) Quan un espanyol diu «la nació va molt malament», vol dir que a ell no li va massa bé. Quan un altre diu «la pàtria és feliç», vol dir que la seua panxa està plena, perquè panxa i pàtria és tot u. Ja està vist que tindre diners és ser un gran home, és ser honrat; i, no tindre diners, és no tindre honra. Per això el qui té sis mil pessetes de sou a l’any gasta sis mil duros; i, el qui té sis mil duros, gasta sis milions. Això es diria furt en totes les parts del món; però, en Espanya, vol dir honra. Tot l’orde i la moralitat consistix en voler fer-se ric sense treballar. Maleïxc i renegue d’eixa nació de pirates. El Rossinyol, amb un cresol, va buscant pel món un home honrat i ¡encara no l’ha trobat! (D.21)

d) Eixe laberint tan gran en què vivim com a conseqüència infal·lible d’un poble a on falta tot, perquè tot falta a on no hi ha ningun principi en política ni en societat (D.66)

Tot eixe camí (5a-c) culmina en una afirmació extraordinària: si no hi han principis en la societat i en la política, som tan pobres moralment, que no tenim res (5d). Davant d’un panorama tan desolador, Bernat i Baldoví escriu sàtires contra el patriotisme espanyol, com ara les dos de (6a-o) i (6p-q), que també recomane llegir amb calma:

6. «La Pàtria». Etimologia de les paraules pàtria i de política. Crítica del nacionalisme espanyol

a) Què és la pàtria [diàleg entre un llaurador i l’homenot de Sueca]

b) [Salvador] La política de què jo li pregunte és la política de la pàtria, eixa espècie de fantasma que u sent nomenar tan sovint i que no sap si és mascle o femella. […] Jo sóc un ciutadà com qualsevol altre i, per tant, estic en el dret de preguntar lo que no sé. A més, eixa bona senyora em costa llaaargues pessetes.

c) [Bernat i Baldoví li contesta que «eixa senyora és tan difícil de conéixer per les senyes», que només es pot fer una cosa: mostrar-la personalment (cosa que ja sabem que és impossible).]

d) [Salvador] –Molt endarrerits de notícies estem, senyor Bernat. El nom de política es compon de dos paraules valencianes, que vosté haurà sentit trenta mil voltes en el corral de sa casa tirant menjar als titots.

e) [Bernat i Baldoví ] –Tens raó: polit i la interjecció ¡ca!… El dimoni eres, Salvador. ¿D’a on havia de pensar jo que la política derivara del llenguatge dels titots?

f) [Salvador, després de dir que els polítics van amb «el rabo obert»] Lo cert és que, que l’òbriguen uns ni que el tanquen altres, el corral de la pobra pàtria poc avança. […]

g) [Salvador] –Encara no ha vist vosté què li porte en la butxaca per a que ho faça estampar.

h) [Bernat i Baldoví ] –¿Es pot saber què és?

i) [Salvador] –La pàtria

j) [Bernat i Baldoví ] –¡La pàtria en la butxaca! ¿Tu estàs bo?

k) [Salvador] –No sempre ha d’anar la butxaca en la pàtria. Alguna volta devia ser al revés.

l) [Bernat i Baldoví ]  ¿Això és la pàtria? Jo només veig una paella.

m) [Salvador] ¿I li pareix poca pàtria eixa?

n) [Bernat i Baldoví ] –Plena, segurament…

o) [Salvador] En això, s’ha enganyat vosté, que ja es va buidant. ¡No són poc bonics, els xiquets! ¡I mala fam no tenen! (D.196-198)

p) [Bernat i Baldoví ] –¿D’a on ve l’etimologia de la Pàtria, Salvador?…

q) [Salvador] ¡A fe que no està poc clar! ¡¿Que no ho veu vosté?!: de pa i tria. (D.207)

r) I, per no ser espanyol, / seria jo, en corfa i molla, / carabassa o caragol (D.19)

Les burles contra el nacionalisme espanyol tenen la culminació en l’escarni dels tres versets de (6r), on Bernat i Baldoví afirma que preferix ser carabassa o caragol abans que ser espanyol.

Cal matisar que, en les paraules anteriors, deu haver un pessic de broma. Però també una dosi de veritat. La broma deu estar en el fet següent: contra les paraules tan fortes de (6r), la corrupció que Bernat i Baldoví veia per Madrid no li feia renunciar a sentir-se espanyol (Ballesteros 2002: 82-92). Però em pense que, les paraules transcrites en les tres citacions de 6, prou que demostren que la identificació que el nostre autor sentia com a espanyol no només no era incondicional, sinó tampoc provinciana i submisa. Eixa és la part de veritat. Pel que fa a la ciutat de Madrid, escriu molts comentaris distanciant-se’n, com ara l’article llarg «Coses de Madrid» (D.33-37).

Ben mirat, ens podríem preguntar si una part de la comicitat de Bernat i Baldoví no seria la conseqüència de la seua decepció per la societat en què vivia i per la condició humana: en definitiva, un mitjà per a defendre’s del dolor que sentia per les injustícies que patien la immensa majoria dels valencians, els quals tenien per dalt la corrupció social i, per baix, la misèria i la fam (el trio fum, fem, fam, Nicolás 2002: 246). Com diu en la «Proclama» del final de La Dolçaina (p. 199-200) o en el «memorial» per a Isabel Segona (D.133-137), l’autor de Sueca no s’emmirallava davant del poder dels de dalt, foren d’on foren i tingueren la ideologia que tingueren. Anant per la direcció contrària, Bernat i Baldoví s’identificava amb les alegries i amb les frustracions dels de baix, d’aquells que necessitaven tindre «l’olla en taula» (D.199): Però com a mínim mengem tots. No és just que, dejuns, estigam uns badallant sempre; i, altres, de farts pegant rots (D.135). No cal dir que, en la societat valenciana de 1840, els qui patien misèries i fam eren bàsicament els jornalers i els llauradors. En paraules de Nicolàs (2002: 246): «Parla des de la cort per als seus conciutadans i coetanis; es presenta com un d’ells: comparteix llengua i complicitats polítiques i es mostra solidari amb ells en esdevenir ressò amplificador dels seus patiments, afanys i inquietuds».

Resumim per a seguir avançant. Com els altres autors valencians del segle XIX, el jutge de Catarroja naix, es forma i viu en un ambient en què l’única llengua de l’Estat espanyol és el castellà, a pesar del plurilingüisme social evident. Eixa reducció al castellà era una conseqüència d’una reducció tramposa: lligar el nom d’Espanya als valors culturals i històrics de la Corona de Castella, i ignorar els de la Corona d’Aragó i els del Regne de Navarra, en els dos casos amb llengües pròpies. Això no obstant, els intel·lectuals valencians van elaborant una identitat valenciana sobre un fons centralista i negador de tots els pobles no castellans. Recorreguem una altra volta als historiadors (7ab):

7. Participació de Bernat i Baldoví en la formació de la identitat valenciana contemporània

a) Josep Bernat i Baldoví, tot i adscriure’s a les files del moderantisme, va participar en activitats culturals en companyia de Bonilla o Pasqual Pérez (a fi de comptes el moderantisme era un fill del liberalisme). D’altra banda, la imatge que desprén s’allunya força dels projectes culturals del moderantisme a l’ús. Potser no té sentit parlar d’un programa cultural i ideològic en Bernat, però la seua producció sí autoritza a imaginar que, confusa i contradictòria com era, té en la base una visió i una construcció de la identitat valenciana. / El seu model idealitzat del món rural valencià i el dibuix d’un costumisme plaent no poden sinó remetre’ns, a través de la reutilització dels materials culturals de la tradició popular (col·loquis, raonaments, dites…), a una codificació de l’imaginari social i simbòlic valencià. «Moderat» tant com «populista», Bernat actua dins d’aquest àmbit que està redefinint un projecte cultural valencianista. Si Bonilla o Boix, o Pasqual Pérez, ho fan per l’esquerra, ell ho farà per la dreta. Bernat no és un Piferrer ni un Milà, ni està tan crispat ni és comparable intel·lectualment. És un símptoma, però, ambivalent i contradictori, de la creació i recreació d’uns materials simbòlics en un moment en què les fronteres no són nítides sinó incertes. No deixa de ser significatiu que, anys més tard, Llorente abomine d’ell, mentre que serà Llombart qui l’haja de lloar. (Archilés i Martí 2002: 59-60)

b) Como conclusión, las obras de Bernat i Baldoví nos ofrecen un buen ejemplo de cómo unos materiales culturales aparentmente inocuos pueden llegar a conformar las identidades sociales. (Ballesteros 2002: 92)

c) Els col·loquis dels segles XVIII i XIX són un «instrument de cohesió comunitària, asseguren la pervivència» del valencià i són «la continuació de tot allò que acaba configurant el tarannà d’un poble» (Martí Mestre 1997: 63 glossant unes afirmacions de Ricard Blasco 1984)

Si girem la vista del nostre autor als seus precedents (els col·loquiers), Ricard Blasco els atribuïx un efecte semblant: els col·loquiers anirien configurant el caràcter dels valencians i augmentant la cohesió de la societat valenciana (7c).

Fragment del llibre d’Abelard Saragossà, El valencià de Bernat i Baldoví: 
del passat al futur. Ideologia i tast lèxic  (Alzira: Bromera, 2010)