Núria Gómez Llauger i Enric Serra Casals

En un món dominat per la velocitat i el vertigen de la vida quotidiana i, a l’extrem oposat, per les tendències a una vida més relaxada (amb formes com ara l’slow food), l’expressió llatina festina lente ens resulta avui dia desconcertant. Significa, literalment, ‘afanya’t lentament’. Construïda a partir de l’imperatiu singular del verb festinare (‘afanyar-se’, ‘apressar-se’) i l’adverbi lente (‘lentament’, fixat a partir de l’adjectiu lentus, ‘lent’), constitueix un oxímoron que ens exhorta contundentment a actuar amb diligència però sense atabalament ni precipitació.

Va ser Suetoni (August, 25) qui va fixar aquesta frase, en posar-la (pronunciada en grec: speûde bradéōs) en boca de l’emperador August per il·lustrar la seva actitud a l’hora de tractar amb els soldats i generals de les tropes que comandava. L’autor de les Vides dels dotze cèsars explicava el següent:

Nihil autem minus perfecto duci quam festinationem temeritatemque convenire arbitrabatur. Crebro itaque illa iactabat:
   Σπευδε βραδέως. Ἀσφανς γἀρ ἐστ᾽ἀμείνον ή θρασὺς στρατηλάτης.
   Et: sat celeriter fieri quidquid fiat satis bene. Proelium quidem aut bellum suscipiendum omnino negabat, nisi cum maior emolumenti spes quam damni metus ostenderetur. Nam minima commoda non minimo sectantis discrimine similes aiebat esse aureo hamo piscantibus, cuius abrupti damnum nulla captura pensari posset.

[August] considerava que res no convenia menys a un perfecte general que la precipitació i la temeritat. I així, sovint repetia aquelles màximes: “afanya’t amb lentitud”, “és millor un general prudent que no un d’intrèpid” i “es fa prou de pressa tot el que es fa bé”. Declarava que mai no s’havia d’emprendre un combat o una guerra si no es feia palesa una esperança d’èxit més gran que la por del fracàs. Perquè deia que aquells que persegueixen guanys ínfims amb un gran perill s’assemblen als que pesquen amb un ham d’or: certament, la captura de cap presa no compensaria l’amenaça del dany causat si el fil es trenqués.

Aquesta moral estricta que el primer emperador de Roma va imposar en la restauració dels costums i de la virtut dels antics fou un dels pilars del que s’ha anomenat el Segle d’August, marcat pel nou règim polític que es pogué anar assentant, en part, gràcies a la Pax Augusta. Aquest llarg període de pau s’assolí després de subjugar diversos pobles amb els quals feia temps que es mantenien batalles intenses: entre ells, destaquen algunes ciutats-estat gregues, tribus gal·les i els càntabres i àsturs del nord de la península Ibèrica; ara bé, cal posar de relleu, sobretot, la gran victòria sobre Marc Antoni, que suposava el final d’un llarg període de guerres civils que havien tacat els darrers anys de la República i havien ferit de mort el sistema polític sota el qual es forjà l’essència del món clàssic romà.

La saviesa popular és plena, curiosament, d’expressions similars a festina lente. Així, en castellà és comú vísteme despacio que tengo prisa; en gallec, vísteme a modo que teño présa; en italià, adagio, perché ho fretta o, molt popular, piano piano si va lontano; en portuguès, hi ha també devagar se vai ao longe. En català, d’altra banda, és popular el refrany qui més corre, fa més tard. I, fora ja de les llengües romàniques, l’anglès té more haste, less speed (‘més pressa, menys velocitat’).

Un autor de l’antiguitat grecollatina, Isop (grec del segle vii aC), amb la seva popular faula de la llebre i la tortuga ens recorda també el valor de la lentitud sempre que vagi acompanyada de tenacitat i voluntat de fer la feina ben feta; cal, doncs, com la tortuga que guanya la cursa a la llebre, persistir en les empreses malgrat que aparentment les facultats per dur-les a terme no siguin les òptimes. I fer-ho, sobretot, sense precipitació ni supèrbia.

Extra
   Un dels textos més coneguts del cèlebre Llibre vermell de Montserrat és una dansa l’inici de la qual afirma “ad mortem festinamus, peccare desistamus.” Què signifiquen aquestes paraules?

Núria Gómez Llauger i Enric Serra Casals, 100 llatinismes més vius que mai
(Valls: Cossetània, 2014), pàg. lxxxii