Laura Serra

«Tothom, absolutament tothom, té dues o tres paraules que li semblen precioses i està disposat a defensar-les a peu i a cavall davant de qui sigui. Generalment amb l’únic argument que li agraden o que sonen bé», escriu Pau Vidal. L’últim llibre d’aquest filòleg, divulgador i traductor és justament una selecció de paraules increïbles, però amb uns motius més fonamentats i juganers. 100 mots curiosos del català (Cossetània) convida a endinsar-se en l’origen i el significat de paraules exòtiques, evocadores, amb sentits enganyosos i formes divertides. Per exemple, sabíeu que El repórter Tribulete ve del tribulet català? Resulta que el dibuixant de Bruguera Guillem Cifré el va traduir a la brava. Per això Tribulete no surt al diccionari de la RAE però, en canvi, tribulet sí que surt al diccionari de l’IEC, i vol dir «noi entremaliat» (perquè ve de tribular i tribulació: «aflicció que torba l’ànim»).

Des de la A d’afonar a la X de xanxejar, Vidal repassa tot de paraules que la majoria de catalans desconeix o no utilitza habitualment, encara que algunes siguin vives en zones concretes del domini lingüístic, com palatreco, un insult que es fa servir a la Catalunya del Nord i que és molt eloqüent fins i tot sense saber-ne el sentit exacte. A Perpinyà vol dir tarambana, però també es fa servir en alguns llocs com a sinònim de perdulari, mentre que palatreca, en femení, també pren el sentit de xerraire.

En defensa del català de batalla
Pau Vidal és dels filòlegs que més defensa un català de batalla, de carrer, funcional. «De tots els registres, defenso el col·loquial perquè crec que és el més empoderador, el més expressiu, el que permet el cos a cos. I nosaltres com a comunitat necessitem poder entrar a la batalla», defensa. Però és cert que hi ha un corrent que demana genuïnitat i un altre que demana col·loquialitat, i, a vegades, el parlant té la sensació de ser un faquir que camina sobre una catifa de claus. El diccionari, a més, no sempre és una taula de salvació, perquè mentre que no aprova tiet, sí que contempla una paraula com matxutxo (un localisme sinònim de conco). Pau Vidal fins i tot apostaria per normativitzar el bueno, uns extrems que solen topar amb reaccions furibundes.

«El mestretitisme és un indicador dels temps. Que n’hi hagi és normal, però que aquí hi hagi tanta gent que tingui la necessitat de corregir els altres i no s’adoni que no en sap prou per corregir ningú és un indicador de com estem de cardats. Vivim el fet lingüístic amb angoixa», opina el lingüista, autor de milers de mots encreuats i mitja dotzena de llibres de divulgació lingüística.

«La primera manera de combatre a favor de la llengua és conèixer-la de debò, en tots els registres», diu Vidal. I una és a través de les paraules. A vegades es condemnen mots perquè semblen castellanismes quan, en realitat, existeixen però no en el sentit que li suposem, com ara indicció (que surt al llibre), apetit o fatxada. Però Pau Vidal convida a no quedar-se només amb les paraules. «Qui es queda només amb la parauleta es queda amb el que és folklòric, i llavors passa l’efecte quelcom, que és contraproduent. Perquè tu vas vestit de cada dia amb el teu xandall i llavors dius la parauleta de l’avi i és com si et posessis la corbata. I això és pitjor. Perquè una llengua funcioni ha de ser expressiva, harmònica, coherent», adverteix.

Triem 10 paraules que segur que no coneixes

• Andamis: Sembla un barbarisme i no ho és. Però, esclar, tampoc té el sentit del mot castellà que tant s’hi assembla. Com indica l’arrel anda-, ve d’anar, i vol dir la manera pròpia de caminar de cadascú. Quins andamis que gastes! A Pau Vidal li agrada tant que l’ha posat a totes les traduccions d’Andrea Camilleri que ha fet.
• Barrigar: El que fan els porcs i els porcs senglars amb el morro quan busquen tiberi: furgar, excavar, remenar la terra. Per extensió, es pot fer servir quan les persones remenen armaris o racons de casa buscant alguna cosa.
• Buguenvíl·lea: Vidal la selecciona no pel significat (arbust del gènere bougainvillea) sinó per la dificultat d’escriure-la, que fa fallar el més despert lletrejador perquè ni els diccionaris estan d’acord en si acaba en -ea o en -ia.
• Corcorcar-se: Escollida per la seva sonoritat, aquest verb tan pintoresc vol dir «consumir-se de neguit o d’angúnia». Vidal l’anomena un «verb fantasma» perquè no n’hi ha cap referència al Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, que serveix per trobar citacions històriques de mots.
• Demesiat: Aquest no és un fals barbarisme. És una paraula que existeix i vol dir el que sembla. Prové de demesia (excés), que al seu torn prové d’una altra paraula proscrita com demés (a sobre). Demesiat és un adjectiu que vol dir excessiu, fora de mesura. Tot i que aparegui al diccionari, el mateix Vidal recomana no fer servir aquesta paraula a la vida real.
• Escamarlar: Com aquesta cama ja indica, aquest verb significa «eixamplar els dits de les mans o les cames». És a dir, espatarrar-se o eixarrancar-se. Per això mateix va donar nom al crustaci, que obre els seus braços.
• Fumerri: Fa referència a les ganes de fumar o fumera. Però Pau Vidal defensa que es pot estireganyar cap a altres sentits propers: persona fumadora o, fins i tot, tabac. De fet, n’existeixen mots germans com beverri (persona que beu molt), mamerri (un infant que mama molt) i caguerri (calçasses, poruc).
• Jeia: És una paraula que potser fan servir poques persones, però és insubstituïble i potent. Als diccionaris costa trobar-hi la definició («tracte que algú dona als altres») però està clar que l’origen ve de jaure, de la «manera de jeure, d’estar en el llit o jaç», però només ha perviscut en el sentit figurat. Quina mala jeia!
• Merdícola: Les sèries de ciència-ficció dels anys 80, com Star Trek, van popularitzar terrícola. Però resulta que el sufix -cola existeix en diversos mots i vol dir “habita en o creix en”: arborícola, arenícola, cavernícola… tot de paraules divertides però cap com merdícola. Un insecte merdícola és el que viu en els excrements.
• Pròssia: Pau Vidal assegura que té els dies comptats perquè ni tan sols apareix en cap diccionari, però per als osonencs, lluçanesos i bagencs, encara és comuna en l’oralitat. És un insult que té diverses gradacions, més agressives o tendres, properes al significat de desgraciat.

Publicat originàriament a l’Ara, 24 de març del 2023