Els seus ulls grisos transportaven el sentit tràgic de l’existència, i la llum que s’hi advertia era la major part de les voltes tocada per una melangia borrosa, com si les pupil·les, en lloc de dilatar-se, redones i ufanoses, davant de la bellesa de les coses de la vida, s’allargaren tan sols com la flama d’un ciri d’església. Els cabells descurats, esblenats, tallats com els d’un rodamón, la cara flàccida, els llavis fins i ressecs, el vestir, desendreçat i extravagant, completaven l’aspecte d’un home que havia viscut massa les solituds i les cases de dispesa.

El secret de Goethe (Barcelona: Edicions 62, 1999), pàg. 61