Eixordats pel brogit sorollós de les reixes
no escoltem l’esperança de levíssim trepig.
Car tothom sent la pedra quan esquinça els verds pàmpols
però qui pot veure obrir-se la llavor del forment
o mesurar quant creix l’infant de l’alba a l’alba?
Talment és una flor de desclosa suau
l’esperança: segur, tenaç com el blat tendre
vindrà el seu just esplet quan la neu dansarà
lleugera desnuant-se per les arbredes clares.

Maria Àngels Anglada, «Primavera lliure», dins Columnes d’hores (1965-1990) (Barcelona: Columna, 1990), pàg. 39

Ja no tenia
cap altra cosa
que aquell estiu

que no em deixava
i m’aclaparava.
Massa sol intens

massa claror, massa
brogit que eixordava que
m’empenyia i em duia lluny

a altres contrades
d’on abans fugia.
I on voldria

retrobar la pau,
el fred íntim
del silenci.

Montserrat Abelló, «Ja no tenia», dins El fred íntim del silenci (Paiporta: Denes, 2008), pàg. 12