Definició
Cos d’una persona o d’un animal sense incloure-hi les extremitats.
Tenir bona còrpora: esser molt robust (Empordà, Costa de Llevant, Barc., Tarr., Bal.). «Era un home que tenia una còrpora que res li feia res» (Pineda). «Tinc tota la còrpora que em fa mal» (Llofriu). «En Miquel, com treballa, hi posa tota la seva còrpora» (Llofriu) (DCVB).
«Modernament, s’usa com una espècie d’intensiu, afectiu i emfàtic, de cos: de primer aplicat als membres d’una peça d’aviram menjada […]; en el Principat simplement ponderador i accentuant l’oposició a l’element espiritual de l’home» (J. Coromines).
Etimologia
Del llatí corpŏra, plural del neutre corpus, –ŏris, ‘cos’, usat antigament com a plural en català i més tard com un mot intensiu i emfàtic.
Usos
Amb el caminar feixuc, la còrpora rotunda, els ulls cansats que tanca sovint, com per pouar cada paraula del dedins d’uns coneixements que se li noten immensos, amb el somriure ampli de llavis molsuts que dibuixa només de tant en tant —i aleshores diríeu que tot ell refulgeix—, ben poc s’hi assembla, el Harold Bloom que ha passejat aquests dies per les nostres terres, al temut flagell d’esmolada ploma —més aviat tecla—, al crític literari més influent, polèmic i respectat d’aquests anys que corren.
Núria Cadenes, «Harold Bloom, brontosaure literari» (El Temps, 4 de juny del 2002)En aquella expedició va arribar com a milicià dels rengles un minyó sabadellenc, periodista de brillant carrera. Havíem llegit els seus articles d’empenta i vam fer-nos amics molt aviat. En Bernat Muntaner era d’alta estatura i s’assemblava una mica a les imatges romàniques tallades en fusta. Tenia un nas prominent i els cabells li queien a la cara a cada instant. Caminava a grans gambades, oscil·lant la còrpora a cada pas. Era allò que en diem un bon jan, taujanot, i mai no duia pressa a exterioritzar la seva cultura, abundantíssima.
Avel·lí Artís-Gener, 556 Brigada mixta (Barcelona: Proa, 1999 [1943]), pàg. 65
Tema de la setmana
Paraules i expressions amb cos