Definició
1 Llibre de consuetuds i costums, de pràctiques i cerimònies, d’una església, un monestir, una corporació, etc.
2 Manuscrit que conté una peça dramàtica amb les normes per a l’adequada representació.
En algunes comarques té el sentit de ‘xerraire’, especialment ‘portador de notícies i secrets’. «Fer de consueta» o «córrer la consueta»: portar noves, comunicar secrets (Llofriu). «Fer sa consueta»: xerrar, entretenir-se en murmuracions (Ciutadella).
Etimologia
Del llatí consuetus, ‘acostumat’, en la forma neutra plural consueta, ‘coses acostumades’.
Usos
Una consueta, en el cas dels pelegrins, no és altra cosa que la relació més o menys detallada de tot allò que fan al llarg del pelegrinatge. Equival a un document en el qual s’explica el ritual amb detall, a més d’anotacions sobre preparatius, sobre les persones que hi participen, els oficis, etc., tot relacionat amb la celebració.
Els pelegrins de les Useres (València: Consell Valencià de Cultura, 1995), pàg. 79
Tema de la setmana
Els pelegrins de les Useres