Aquell curs, les monges havien decidit posar fi a la segregació i unir les alumnes externes i les internes. Començaren totes a portar, doncs, el mateix uniforme: el blau marí de les migpensionistes. Fou una igualació per dalt, diríem. Les mateixes aules, les mateixes mestres, el mateix uniforme, els mateixos bancs a la capella… Ara bé: el substrat diferenciador es mantenia en el tracte complimentós que rebien algunes alumnes i les maneres més eixutes i expeditives amb què eren tractades les altres.

Xavier Serra, «La soprano Enedina Lloris», dins Biografies parcials (4). Impuls (Catarroja: Afers, 2018), pàg. 133

Encabit entre el surrealista i l’esponerosa dama, vaig sentir que el meu veí es queixava que la seva cadira només tenia quatre potes, alhora que la voluminosa Coral em saludava complimentosa i es lamentava afectuosament que no estiguéssim més en contacte, suposo que volia dir en la vida corrent, perquè en aquells moments, asseguts catorze en una taula calculada per a vuit, els nostres contactes eren múltiples i gairebé íntims.

Ramon Folch i Camarasa, Manual del perfecte escriptor mediocre (Barcelona: La Campana, 1991)