He esperat pacientment a la cua, i si no fos perquè a través del vidre anava veient autobusos de TMB i taxis grocs i negres, en cinc minuts m’hauria convençut que havia travessat mig món per anar a esmorzar. Davant meu hi havia un noi que sospito que se sentia tan en terra estranya com jo. Li ha tocat i ha demanat una flauta de pernil i una aigua. Apuntava alt! Que d’aigua no en tenien, se’ls havia acabat. El noi ha provat de demanar-la amb gas i tampoc. Després ha dit que llimonada, i no. Al final, suc de maracujà car com una mala cosa (això sí, com a mínim li n’han encolomat mig litre). I ha pagat l’oro i el moro per un entrepanet ridícul de pernil i la litrona de suc.

Tina Vallès, L’aeroplà del Raval (Barcelona: Labreu, 2006), pàg. 74

Quan l’all surt de terra hom diu que és tendre, però en realitat és prim, sec i verinós com una mala cosa. Si hom el cull, pot acompanyar les simples trumfes bullides d’un dinar frugal. Si hom pren la paciència d’esperar que la cabota s’arrodoneixi com el ventre d’una dona prenys i que la tija s’assequi, hom en pot fer manats que es pengen a l’eixida o forcs que fan bonic.

P.V. , «L’all» (L’Indépendant, Perpinyà, 2 de novembre del 2010)