Bartra s’incorporà a la vida fàcil del «château» de Roissy (el dia dividit regularment per la campana de les hores dels àpats, els boscos per al nostre vagar, les vetllades) amb una barreja d’alegre sorpresa i d’indiferència. Pensar que fora de la burella aridesa del camp de concentració existia un bocí de terra verda i joiosa sense parracs, amb música i noies i poblets somrients!

, Crònica de la vida d’Agustí Bartra (Barcelona: Pòrtic, 1990 [1967]), pàg. 63

Durant una bona setmana dubtà el color de les mitges. Color poma? Color de tarongina? Color de cel de pluja? Color nit? Color núvol burell? Color celístia? Treia cada mitja de la bossa de plàstic, n’apartava la cartolina amb molta cura, escolava la mà per dintre, hi estenia els dits, amb la mà en forma de ventall, de palmera aixecada per l’huracà, d’estrella de mar, perquè la seda hi quedés ben tibant. Va estar-s’hi una llarga estona, analitzà l’efecte de cada una.

El temps de les cireres (Barcelona: Edicions 62, 1977)