Antigament, era molt habitual que a les cases del Pallars Sobirà, i d’altres indrets del Pirineu, les teulades fossin de palla. Eren construccions rudimentàries, fetes per les mateixes famílies amb elements que tenien a l’abast: pedra, fusta i cobertes vegetals. Se solien ubicar a prou altura per aprofitar la llum i l’escalfor del sol, i hi vivia la mateixa estirp durant generacions.
   També era comú que cada casa tingués la seva borda. És a dir, una cabana de pedra, amb sostre de palla, que era als afores del poble, muntanya amunt o avall, on es guardava l’herba i el ramat. Un tipus de construcció que, amb els anys, caigué en desús. De la mateixa manera que també s’acabà la utilització de la palla com a mètode per cobrir la teulada.

Laura Saula Tañà, «Borda de Bringué: quan el sègol ens resguardava» (La Mira, 26 de febrer del 2024)

Per arribar a la borda Bringué cal puiar muntanya amunt des del poble de Ginestarre. El camí és una successió de bosc i prats d’herba que et fan viatjar en el temps, perquè és quan arribes a dalt que revius una visió antiga, ancestral com la vall mateixa: una borda de pedra amb teulada de palla.
   Així eren les cases quan els Pirineus eren un indret aïllat i sovint infranquejable. Construccions fetes amb els elements que es tenien a l’abast, com el sègol, que aleshores era un conreu abundant. Un dia s’acaben els cultius i s’abandonen les bordes, on guarden el bestiar i la palla. Desapareix un llegat, un paisatge i una identitat.

Laura Saula Tañà, «La darrera teulada de palla», amb fotografies de Jordi Borràs Abelló (La Mira, 9 de març del 2024)