A pesar de totes les aficions i activitats del Padrí, va trobar temps per fer nous experiments empresarials. Com que li agradava molt la xocolata, amb el seu gendre, Rafael Massó, van crear la fàbrica de xocolata Nèlia. Era una xocolata molt bona, de primera qualitat, però una mica cara per a un país pobre, de manera que va anar malament. Van acumular un estoc important i, com que és un producte que es fa malbé i no volien haver-lo de llençar, van tenir una idea genial, pròpia d’aquells anys: en arribar el bon temps, van llogar un biplà, el van omplir de xocolatines i van anar a llençar-les sobre les platges de la ciutat. Són coses que passaven en aquella Belle Époque, quan Barcelona era la ciutat dels prodigis.

, Abans que el temps ho esborri (Barcelona: La Magrana, 2004), pàg. 106

Em va costar moltíssim d’aconseguir l’autorització per a fer un vol damunt el front —és un dir, el «front» era molt lluny— en un avió militar britànic. Quins temps aquells! Per a un periodista valia la pena d’escriure un article explicant que havia volat. Aparell biplà, una mena de colomar fet amb quatre llistons, unes ales de teixit gruixut i el filferro necessari per a lligar els dos plans de sustentació, a l’inferior dels quals hi havia muntats dos seients, el del pilot i el de l’observador (el meu), sense cap mena de protecció ni per davant ni per darrere ni pels costats.

Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret (1974), pàg. 169