No són les meues accions allò que descric, sóc jo, la meua essència. Crec que cal ser prudent quan un es jutja i, alhora, conscienciós per donar-ne testimoni, baix o elevat, indiferentment. Si em jutjava bo i savi, o quasi, ho proclamaria a crits. Dir menys d’un mateix del que hi ha en realitat és bajaneria, no modèstia. Pagar-se menys del que un val és covardia i pusil·lanimitat, segons Aristòtil. Cap virtut s’ajuda de la falsedat; i la veritat no és mai matèria d’error. Dir d’un mateix més del que hi ha no sempre és presumpció, sovint és encara covardia. Complaure’s en excés d’allò que un és, caure en amor indelicat d’un mateix és, al meu parer, la substància d’aquest vici.

Michel de Montaigne, «Sobre l’exercici», dins Assaigs, llibre segon, traducció i notes de Vicent Alonso (Barcelona: Proa, 2007), pàg. 85