En aquest món hi ha moltes i moltes persones de les que duen corbata i coll i punys, que ademés de fer vida de família fan vida de penya, de despatx, de redacció o del que sigui, les quals tenen un desconeixement absolut de tot el que hi ha i de tot el que passa al mar i a la muntanya. Aquests individus, sortint de les quatre parets ciutadanes, ja van completament venuts i no saben distingir un faig d’una carbassera.

, «La lliçó del mar i la muntanya» (La Publicitat, 1 d’octubre del 1922), reproduït a L’ànima de les coses (Barcelona: Quaderns Crema, 2001), pàg. 19

Amb poesia, passa com amb totes les coses: la gent cada dia va més venuda. Trobeu xicots de vint anys que us ensenyen uns versos, i en aquells versos hi és tot menys els vint anys de la persona. Vull dir que si hi haguessin els vint anys, hi hauria alguna cosa viva i de debò. Però molta canalla es posa a escriure com si ja fossin una mòmia i per medi d’un aparell la mà de la mòmia anés enfilant un bé de Déu de retòrica rància sense una goteta de sang per animar-la.

Josep M. de Sagarra, «’Vint cançons’, de Tomàs Garcés» (La Publicitat, 2 de gener del 1923)