El fill petit va a l’escoleta des de fa tres mesos. Hi va encantat de la vida. Des d’un punt de vista emocional (i logístic, esclar), el problema el teniu el dia que està malalt i s’ha de quedar a casa: ara el deixes una estona amb la dona de fer feines, ara amb una amiga de la veïna de la cangur titular (que està amb exàmens), ara amb el teu pare, que ja no té edat d’arrossegar-se per terra, ara t’escapes tu a l’hora de dinar i vigiles el nen de cua d’ull mentre penses en l’article que escriuràs a la tarda, ara et supleix el pare de la criatura, que també té el cap en una altra banda, i anar-hi anant.

Eva Piquer, La feina o la vida (Barcelona: Columna, 2010)

Després de les pàgines i pàgines que va omplir la presència catalana a Frankfurt, aquí ja estem vacunats contra l’eufòria. Aquest any li toca a Turquia vendre fum amb el convit a Frankfurt; després vindran la Xina, l’Argentina i Islàndia. I anar-hi anant: tots convençuts que la Fira de Frankfurt és una gran oportunitat en què s’han d’abocar tots els milions que calgui. Això de les literatures nacionals ofereix contrastos ben curiosos: la Xina, un país de 1.300 milions d’habitants, ocuparà a Frankfurt el mateix espai que Catalunya, amb 7 milions, i que Islàndia, amb 314.000. Tant Islàndia com la Xina tenen, això sí, un premi Nobel de literatura: Halldór Laxness, l’any 1955; Gao Xinjian, el 2000.

Xavier Moret, «Llegir o no llegir» (El Periódico de Catalunya, 3 de maig del 2008)