Enguany, en la meua horteta ecològica, no hi ha hagut manera de collir ni una sola albergínia. El drama ha estat complet, perquè les alberginieres han crescut d’una manera colossal, com si hagueren canalitzat tota la força botànica en la biomassa fotosintètica (ja sabeu què vull dir), i, en canvi, s’hagueren oblidat de florir i fructificar. I per més que preguntava, ningú no em sabia dir el perquè: «Mai no he sentit que s’haguera de fer res a les albergínies», em contesta un llaurador de Benifaraig, amb una punta de befa. «Això és que ara tot són plantes híbrides i alguna cosa els has tocat que se t’han fet aixina». És a dir, enormes i estèrils.

Martí Domínguez, «Entremès sobre l’albergínia de Cervantes» (El Temps, 17 d’octubre del 2006)

Comparem ara aquest rebuig al canvi visual amb el nul rebuig que provoquen els canvis de sabor. Des de fa temps, les naronges, les taronges i les mandarines que comprem al supermercat —els cítrics en general— són cada cop menys àcids, més dolços; les mostasses que es venen a Espanya no et pugen al nas, com haurien de fer; cada cop costa més trobar raves que sàpiguen a rave; fins les albergínies han perdut part de la seva agradabilíssima amargor.

Quim Monzó, «Ovelles amb pell de zebra», dins Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (Barcelona: Quaderns Crema, 2010)