Joan Maragall va ser el primer autor de Catalunya que em va arribar. La nostra poesia, la que es feia al Rosselló, també era una poesia on l’ambient i la imatge que hi havia al volt comptava molt. Era molt vitalista. En francès, també és aquest tipus de poesia el que m’ha agradat més.

Jordi-Pere Cerdà entrevistat per Marta Nadal («Jordi-Pere Cerdà, un cantant del Nord», Serra d’Or, núm. 351, febrer de 1989)

Parlàvem tots plegats en animada conversa, i en Josep [Maria de Sagarra] no es quedava pas enrere, fins que anàvem a la sala gran, el fèiem asseure en un lloc amb bona claror i en una butaca còmoda, ell es posava les ulleres, es movia per quedar més dret, allargava una mica el coll per alçar més el cap, mirava al volt, i quan tots érem asseguts i atents, començava a llegir. Va ésser així com em vaig adonar que el que llegia era escrit, i sonava, en el mateix llenguatge i en el mateix to que la conversa anterior. Vull dir, que els versos eren escrits en el mateix llenguatge que parlava ell i, poc o molt, que parlàvem, que parlem sempre.

Maurici Serrahima, Del passat quan era present, III (1959-1963) (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004), pàg. 363