—Deus estar d’acord amb mi que aquest és un assumpte molt delicat, que hem de tractar amb absoluta discreció. Si ta mare arribara a assabentar-se’n, no sabem com la podria afectar.
   —Per favor, no li’n diga res —li vaig suplicar.
   Ell va fer un somriure maliciós, ja em tenia on em volia, havia trobat el meu taló d’Aquil·les.
   —A quin sant! Aquest serà el nostre secret. Ara el més important és que et cures. Hem de pensar en el teu futur.

Gemma Pasqual, Quan deixàvem de ser infants (Barcelona: Barcanova, 2011), pàg. 207

Sa mare, que la va sentir, entrà corrents i li va dir tota astorada:
   —Encara ets ací, filla meua?
   —Ai, mare, que dissortada que sóc! No he arribat ni arribaré el dia que fa tretze al palau com em va manar ell, i el negre em matarà!
   —Xica, a quin sant t’ha de matar el negre! No dius que és tan bo?
   —Sí, mare; però ja sap vosté que li he fet traïció xarrant això de l’anell.
   —Però ton pare i jo no ho hem dit a ningú.
   —I després he consentit que me’l furtassen. Algú ha entrat mentre que jo dormia i me l’ha llevat de damunt del cofret.

Enric Valor, «Abella», dins Rondalles valencianes 5 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999)