El plagi radical no és mecànic ni mimètic, és pur contagi d’entusiasme. El plagi que sap copiar a fons, a sol i serena i sense manies, no és saberut ni pedant. Ha de ser ràpid com un llampec, pura intuïció, pura memòria d’una llum, d’una sensació que vas trobar a la impensada en alguna banda (potser en una altra ficció). Posats a escriure (i, per tant, posats a plagiar), sempre és molt millor escriure millor: sempre és molt millor plagiar millor. Posats a llegir, sempre és millor llegir del tot: és a dir llegir com un plagiari confés: com un escriptor. A la seva manera més crua i brutal ho va deixar més o menys definit Ernest Hemingway: «El do més essencial per a un bon escriptor és dur incorporat i blindat un bon detector de tifes».

Manel Ollé, Plagia millor! (Barcelona: Periscopi, 2022), pàg. 85

Algunes matinades
ens criden pel nom
en veu molt baixa,

a la impensada ens desvetllen d’un son
per submergir-nos en un altre son
encara més incomprensible
i equívoc.

Gemma Gorga, «La llista», dins Mur (Barcelona: Meteora, 2015)