Tanque els ulls i entre dins de mi, en un ambient calm on em trobe a gust, la meua vertadera llar, on els dimonis, que potser al principi feien escarafalls, aviat s’esgoten i, ja ridículs, esdevenen inofensius.

Manuel Baixauli, «Món real» (El Temps, maig 2025)

Quan l’escriptura va començar a fixar el cant i la memòria parlada, enmig del corrent aparentment calm de les tradicions, a mitjans del primer mil·lenni d’abans de la nostra era, hi van començar a aparèixer noms propis, de vegades mig llegendaris. Es va obrir tot un ventall de mirades i relats singulars amb accents peculiars. Poetes, pensadors, ritualistes, dramaturgs, mestres espirituals i narradors de tota mena, amb noms i cognoms, a banda i banda dels continents africans, americans o eurasiàtics, començaven a dir-hi la seva.

Manel Ollé, Plagia millor! (Barcelona: Periscopi, 2022)